L’abril i la primavera estranya del canvi climàtic ens porten, un any més, Sant Jordi. Segurament, com diu algú que conec, l’únic dia de l’any que paga més la pena viure a Barcelona que a Mallorca. Un dia en què toca que es recomanin llibres. En voleu un grapat? Sense allunyar-me de l’arxipèlag envesteixo. 'Qui no fa la festa' de Paco Esteve que, com deia Carles Rebassa a la seva presentació, és una novel·la antigeneracional i antisantjordiesca que vessa poesia pertot. Els contes del basc Koldo Izagirre, traduïts per Daniel Escribano i aplegats de manera magistral per Lleonard Muntaner Editor a 'Que vol foc, mr. Churchill?'. Llegiu-los i l’olor de saladina de port cantàbric no us fugirà en molts jorns. El 'Volen quan volen', poemes per a infants, del pou sense fons de sensibilitat i bon gust que és Miquel Àngel Llauger. 'Banderes dins la mar' del poeta manacorí Josep Lluís Aguiló. El millor poemari que vaig llegir l’any 17. 'Crui. Els portadors de la torxa', la novel·lota que ha parit Joan Buades, guanyadora del Premi Crexells, sobre l’enigma de la maldat humana i el feixisme. 'La policia celeste', de l’eivissenc Ben Clark.
M’atur. Tots aquests llibrassos són una meravella. I més, que en trobaríem. Hi ha, però, un assaig –un gènere que sembla poc adient per a la diada del drac– que voldria que fos dels més venuts en català. Es tracta de 'Terra de ningú. Perspectives feministes sobre la independència'. Un llibre col·lectiu, on escriuen desenes de dones acadèmiques i activistes d’arreu dels Països Catalans i d’alguns indrets de l’estranger, que coordinat per Marta Jorba, Maria Rodó, Mariona Foradada i Ares Batlle, impulsat pel col·lectiu feminista barceloní Gatamaula i editat per Pol·len, contribueix a vincular la lluita per l’emancipació nacional i el combat contra l’heteropatriarcat. No s’hi posen per poc. En un volum que marcarà un abans i un després, les editores han tingut l’encert de compilar un mosaic, un calidoscopi de veus que des dels diversos tipus de feminismes i des del fet LGTBI interpel·len a l’independentisme, a allò que s’ha anomenat Procés i al concepte mateix d’independència. Una crítica sana. I dura.
Un llibrot estructurat en quatre blocs. S’inicia amb una reconstrucció de la genealogia del que ha estat el feminisme a les terres de parla catalana. Una tasca ingent i dificultosa mai del tot completada –encara a dia d’avui ens manca que historiadores ens facin un repàs exhaustiu dels moviments de dones a les Balears o al País Valencià durant la contemporaneïtat!– però on poden trobar-se perles salvatges com els textos reivindicatius dedicats a referents com Montserrat Roig i Maria Mercè Marçal o la reedició de la preciosa ponència 'Dona i nació: feminisme i nacionalisme', que escrigué la sectorial de dones de Nacionalistes d’Esquerra, amb na Marçal al capdavant, per a les II Jornades Catalanes de la Dona l’any 82. El segueixen dues parts dedicades a dialogar sobre què és això de la nació des d’una perspectiva feminista i sobre la relació que estableixen els cossos i les identitats, en tots els sentits. Hi ha textos brillants, com la visió que des de la tradició llibertària aporta Nuni Comerma; la mirada decolonial i indigenista de la catalanoperuana Sara Cuentas; la teoria de la virilitat “matxirul·la” dels estats-nació clàssics proposada per la gallega Helena Miguélez; la vindicació de la Catalunya 'queer' de l’escriptora Bel Olid; o el sorprenent tastet de l’ “argot bord”que amb el suggerent títol ‘Amb una galta a cada cuixa i la llengua a la deriva’ explica el filòleg Marc Garriga interseccionant llengua, apoderament LGTBI i alliberament nacional. Hi ha espai, també, per a parlar de com viuen l’andalusofòbia les catalanoandaluses, del nexe entre lesbofòbia i catalanofòbia o sobre les connexions i desconnexions que estableix el moviment transsexual amb la identitat nacional –imperdible, en aquest sentit, l’entrevista que Maria Rodó fa a l’activista Miquel Missé!–. En aquesta part és destacable també l’article a quatre mans que signen les mallorquines Emylse Mas i Rosa Ferrer, en què es demanen, en una bonica forma de linkar la cultura popular i el feminisme, si el ball de bot pot ser una escletxa al patriarcat. Fineix l’aplec un darrer bloc en clau propositiva i crítica on trobam des de textos de la politòloga propera a ERC Tània Verge o de les cupaires Anna Gabriel –avui a l’exili a Suïssa– o Laia Estrada fins a aportacions que reconec que m’han arribat a incomodar en qualitat de sobiranista com ‘Cataluña, colonialidad y racismo institucional’ de Daniela Ortiz. En definitiva, un llibre que forneix de coneixement, excita, incomoda i fa pensar al mateix temps. No és pagat. Per Sant Jordi. I cada dia.
