El punt de neu
Un mes abans de Tots Sants ja es poden comprar panellets, s’instal·len els llums de Nadal i tenim la sensació que el temps passa volant perquè acabem de deixar l’estiu i ja estem immersos en altres celebracions
Tenim panellets a les botigues i operaris instal·lant llums de Nadal quan encara em queden vestigis de bronzejat a la pell i regust de Malibú amb pinya a la boca. És clar que el temps em passa ràpid. Se m’ajunta un Cap d’Any amb l’altre i una castanyada amb la següent.
Des de fa una setmana al forn del costat de casa ja tenen panellets. Semblen un catàleg de fotos de Seaheaven, el poble de la pel·lícula ‘El xou de Truman’, i tenen un nivell 10 a l’escala de Pinterest. He entrat a la botiga amb la mateixa decisió que Khal Drogo liderant els guerrers a ‘Joc de trons’ però quan m’han dit el preu se m’ha quedat la mateixa cara que si a Tolstoi li haguessin demanat allargar ‘Guerra i pau’.
Només puc al·legar que és massa d’hora per comprar panellets però la dependenta diu que es poden menjar durant tot l’any. El cap de setmana passat, a la Fira del Torró i la Xocolata a la Pedra d’Agramunt van promoure el consum de torrons durant tot l’any i la cuinera Ada Parellada els va definir com un ‘producte emocional’. Seguint aquesta mateixa línia, i a la vista del preu, els panellets haurien de ser un ‘producte trasbalsador’. Els venen a 51 euros el quilo i, a banda dels tradicionals, n’hi ha amb festucs i fruites exòtiques.
Surto del forn a ritme de la cabra Pablo i decidit a fer-me’ls a casa. A Internet hi ha milers de receptes. El problema és que als cinc minuts ja semblo l’editor de Raymond Carver: algú que s’agafava llibertats amb els textos d’altres, sobretot quan, després de separar els rovells de les clares dels ous, em diuen que s’han de fer a punt de neu.
Entre les meves aportacions, el sucre llustre i el paper sulfuritzant, el procés creatiu promet ser més llarg que un dilluns d’hivern i el resultat pot ser igual al de Victoria’s Secret utilitzant el Photoshop. Sort que hi ha grans superfícies comercials que desafien els preus de mercat sense que els panellets semblin trets del menú d’un avió d’Air Koryo, l’aerolínia de Corea del Nord.
No entenc la recepta i el punt de neu, no entenc les exagerades diferències de preu i tampoc entenc per què puc comprar panellets un mes abans de Tots Sants i dos dies després ja no en trobo enlloc.
