Les quatre estacions

La primavera a Andorra és un privilegi. En un sol dia pots viure les quatre estacions. Surts de casa a l’hivern, la primavera arriba a mig matí, l’estiu a l’hora de dinar, i la tardor quan tornes a casa. És com escoltar a la nena de ‘Poltergeist’: “són aquí, han tornat”. Aquests terribles dies que atempten contra el bon gust en els quals el món es divideix entre els que vesteixen d’estiu, els d’hivern i els que intentem trobar l’equilibri en mode ceba (capes de roba de les quatre estacions).

Surts de casa com si anessis a Sibèria i tornes com si arribessis de Punta Cana i amb un esquinç al braç per haver carregat amb les tones de roba que t’has anat traient. Però, totes no. Amb les sabates no es pot fer tret que siguis el gran Houdini o Fregoli i en el cas de les dones, que portin la bossa màgica de Fèlix el gat.

Amb aquesta mania que tenim de treure els peus de les sabates només que aparegui una ullada de sol, el risc de patir una hipotèrmia i que et quedin els dits com a Juanito Oiarzabal després d’escalar el K7, o sigui amb risc d’amputació per congelació és d’un 99%. Les sabates obertes són un plaer a l’estiu, no quan surts al carrer i sembla que portis dues plaques de gel com plantilles. Pel contrari, si et poses sabates d’hivern corres el risc que al migdia se’t faci una ampolla al peu, o més aviat un globus aerostàtic.

Si l’infles una mica més, segur que pots volar. Amb permís del ‘Micrococcus sedentarius’, que en determinades condicions, fa dels peus el seu territori. I com aquests bitxos viuen en colònies i són molt bufons i cooperatius es conviden uns als altres a compartir el menjar: les pells mortes o els olis que segreguem de forma natural. I ja ho diu el nom ‘sedentarius’. És a dir, que al bitxo no li agrada fer mudances i que ja li pots anar fent espai al sofà per veure la televisió. El metge m’ha recomanat l’ús d’òxid de zinc, nitrat de miconazol, tolnaftat i terbinafina. Però ja que el noi de la farmàcia s’ha quedat tan sorprès com si li hagués regalat l’autobiografia d’Aznar o una subscripció a ‘La Razón’, he optat per un remei més casolà. Aquesl ‘sedentarius’ no estava disposat a marxar ni amb lleixiu Conejo.

Pot sobreviure a la pressió de 6.000 atmosferes, pot deshidratar el seu cos fins a només l'1% del seu contingut en aigua i pot suportar temperatures de fins a 150 graus i ser congelat en nitrogen líquid i continuar tan ample, com si li fessin requeriments des del tribunal de comptes, o com si fos la darrera jornada de la lliga espanyola de futbol, que no servirà per a res. I continuava allà davant del televisor.

Si no funciona el tolnaftat, doncs res. A esperar que surti al televisor la Inés Arrimadas al debat d’investidura de la presidència de la Generalitat. És el primer avís perquè marxi, no ella sinó el bitxo. Aquesta dona és nociva per als humans i, dissabte va quedar demostrat, que també ho és per als bacteris. Tot i això, em vaig voler assegurar que el 'micrococcus' se n’anés a buscar uns altres peus. Ell vaig rematar amb el festival d’Eurovisió i amb l’actuació d’Israel amb aquella barreja de Paquita Salas i Björk catasquejant a ritme d’EDM (música electrònica de ball). Va fugir despavorit i va canviar d’estatus. De ‘sedentarius’ a ‘nomadum’.