El que amaga la foto

El feixisme no ha desaparegut, però el 2019 serà recordat a Espanya com l'any en què van tornar a tenir representació parlamentària a cara descoberta

El final d'any sempre és un moment idoni per fer balanç. Res s'esgota el 31 de desembre ni res nou i trencador neix l'1 de gener. Ni tan sols si és final de dècada. Però malgrat parlar només de dos dies clarament insignificants en l'esdevenir de la història, marcar-se una data per un final d'etapa sempre ajudar a dirigir la mirada enrere i fer-ne anàlisi.

Podríem fer una llista dels esdeveniments més importants —sempre des del nostre punt de vista— però la millor manera, sens dubte, és obrir l'hemeroteca i fixar-se en quina de les fotografies preses durant el 2019 ha estat la que més ens ha colpit. El Diari ARA ho ha fet escollint-ne 19. Totes són primordials i serveixen per explicar històries de llarg recorregut. Des del judici als presos polítics catalans, que explica un procés que va agafar embranzida a principis d'aquesta dècada que ja finalitzem; fins a l'actitud corporal de Donald Trump, passant per Greta Thunberg o la de Megan Rapinoe.

Ara bé, n'hi ha una que exposa —agafant-ne la literalitat del terme— la història que mai acaba. La fotografia és d' Emilio Naranjo. El lloc: el Valle de los Caídos, d'on, després de molts mesos amb la promesa sobre la taula, Pedro Sánchez va complir amb l' exhumació. No és la fotografia més impactant. Segurament la feta per l'equip científic d'Event Horizon Telescope, degut a la seva complicació tècnica i pel que suposa per la ciència, s'endú la palma. La foto de les restes del dictador espanyol, però, és d'una poesia dura i directa que empetiteix el cor i regira la memòria.

Neus Català deia que "preservar la memòria és un deute cívic". Per fer-ho, el més important és tenir clar i cridar sense por el lloc que pertoca a tothom en aquesta memòria col·lectiva que ha de ser far i guia pel futur. A Espanya tocar el record de certes èpoques és endinsar-se en un fangar del qual pot arribar a ser impossible sortir-ne. Naranjo mostra en la fotografia la llacor dels assassinats passats. El franquisme, per la seva banda, la va tapar amb pedra i sang dels que ho construïren. Sobre ferm dur i polit és per on caminaven els que es van trobar amb un segon funeral d'estat —enguany organitzat pels néts i nétes dels represaliats per Franco—. Quina poesia que dona el temps. I les caretes, sobretot les caretes.

A cada solemne i feixista passa que els allunyava de la tomba del dictador, se'ls aproximava la confirmació que el franquisme és més viu que mai. Cobertura mediàtica, 'hooligans' nostàlgics esperant-los i, sobretot, una nul·la condemna al passat. El feixisme no ha desaparegut, però el 2019 serà recordat a Espanya com l'any en què van tornar a tenir representació parlamentària a cara descoberta gràcies als que, fins llavors, els havien criat amb una podrida màscara de democràcia.

La fotografia de Naranjo no és, ni de bon tros, la millor d'aquest any. Però és la que millor posa en el punt de mira la necessitat de revisió que té un país que encara no ha acabat d'adorar el franquisme del 1936, i ja està idolatrant el del 2019. Tenen feina en decidir si el nou defensor de les espanyes més enfangades és digne successor del que va aconseguir manar tants anys viu com mort. Ara bé, qui de veritat tenim feina som tota la resta. Perquè al feixisme, si no se l'atura, avança. I potser acabarem morint per no fer cas a qui, amb Greta Thunberg al capdavant, ens avisen del nefast futur que ens espera. Tanmateix, fins a morir-nos per no cuidar casa nostra, podem viure en un autèntic malson si no parem els peus als qui recorden els quaranta anys de dictadura com l'època més llarga de pau a Espanya.