El que no es diu sobre la generació Permsea

El més important no és arribar a una única conclusió, no tot és blanc o negre, ja sabem que sempre hi ha molts matisos i que s’han de valorar tots

MARIA CUCURULL
MARIA CUCURULL filòloga. Coordinadora del butlletí de llengua InfoMigjorn

M’agradaria explicar-vos una història. És la història de l’Alexandra i la Carlota, i també la del Brian, el Jesús i el Ventura. Tot cinc han estat els representants d’Andorra d’enguany de la Lliga de debat de secundària i batxillerat que organitza la Xarxa Vives. Havien de defensar si ‘Calen les fronteres entre els països?’ i amb un micròfon de corbata i passejant per l’escenari han presentat els seus arguments tot mostrant les seves habilitats comunicatives.

‘Tenim fronteres naturals, preciosos rius i serralades; tenim fronteres d’asfalt amb controls policials i militars; tenim fronteres emmurallades com la que el 9 de novembre de 1989 es va derruir a Berlín; i tenim fronteres de ferro espinat, que només els més valents – o els més necessitats– són capaços de travessar. Tenim fronteres que divideixen els ciutadans de primera amb els de segona, tercera, quarta i fins tot cinquena categoria.” Així tipificava les fronteres l’Alexandra, per argumentar el seu desacord amb les divisions territorials que menystenen els drets humans. La Carlota, en canvi, aixecava la Constitució andorrana i n’assenyalava l’article 6 per mostrar que les fronteres vetllen per la igualtat de tots els ciutadans. El Jesús, tot un patriota de cap a peus, remarcava que l’oficialitat era possible gràcies a les fronteres i que alhora ens ofereixen un cert proteccionisme. El Brian refutava i posava contra les cordes els participants de l’equip contrincant mentre defensava que s’alcessin les fronteres per evitar les desigualtats entre els països rics i pobres. El Ventura s’encarregava de cloure cada debat: ara fronteres sí, ara fronteres no... i així anaven creixent a l’escenari, emprant tècniques de comunicació no verbal, mostrant-se més segurs cada vegada i cercant un lèxic acurat per mostrar més domini de la paraula.

En realitat, el més important no és arribar a una única conclusió, no tot és blanc o negre, ja sabem que sempre hi ha molts matisos i que s’han de valorar tots. I justament és això el que els ha fet grans, fer-se preguntes i buscar punts de vista diferents. Aprendre a explicar una idea, desenvolupar-la i ser capaços de convèncer els altres amb els seus arguments. Aquesta és la història d’aquests cinc estudiants de la primera generació PERMSEA. I de fet, després d’alguns dels debats electorals que hem vist aquesta setmana, m’agradaria remarcar la importància i el valor d’aquests joves, que no només han estat capaços de sortir havent interioritzat el guió, sinó que a més, han apostat per parlar amb la màxima correcció lingüística que han pogut, cosa que no hem vist en alguns dels candidats.

Mentre anaven debatent me n’adonava del patrimoni que suposen per Andorra. Perquè amb fronteres rígides o flexibles, ells són l’Andorra d’avui i del demà. Ara bé, aquesta Andorra també és la de la Carla, l’Alba, la Laia i l’Íngrid, que no van sortir a parlar però que van aportar els seus punts de vista, les seves vivències i que van compartir tot el seu material per ajudar-los. Això és aixecar fronteres, això és vetllar pel bé comú, aquesta és la història que us volia explicar, la història d’avui d’uns estudiants que no passaran desapercebuts quan arribi el demà!