Mentre esperam, amb infinita paciència, que ens quantifiquin què és saturació, si ho hem de canar amb els paràmetres de Hong-Kong o hem de considerar-ne uns de propis, assistim muts a la progressiva degradació de la nostra qualitat de vida. Aquest és, i no qualsevol altre, el bessó de tot debat que massa sovint s’oblida. Perquè si no millora la qualitat de vida dels residents a les Balears, de què serveixen les grandiloqüents xifres de rècords, les felicitacions mútues per uns suposats objectius conquerits? Tots aquests que ens afalaguen amb les meravelles de l’Arxipèlag com a destinació turística, que ens tracten amb la displicència de qui assegura aportar-nos riquesa amb els seus clients i, amb indissimulada complaença, ens inventa un passat miserable abans de la seva miraculosa aparició; tots aquests, deia, no voldrien veure el fill treballant en una d’aquestes ocupacions que generosament ens obsequien. La prova del nou és senzilla: demanau als que parlen cofois dels suposats èxits econòmics del nostre país si preparen els fills per ocupar-se en els llocs de feina que creen. No falla: masteguen fesols i canvien de tema. Intentau que us expliquin la relació entre l’increment de les coes a les carreteres, als accessos a les platges, als aeroports i, fins i tot, als restaurants esperant taula amb les que milers de conciutadans nostres fan a les portes d’associacions benèfiques a la recerca d’un paquet d’arròs, i us titllaran de demagogs, de mesclar ous amb caragols. Així que, mentre amb infinita paciència esperam que ens defineixin saturació en l’àmbit turístic, els nostres més solidaris ciutadans fa temps que ja saben què significa en l’àmbit de l’assistència social.
