La ràdio

Recordo que, de nit, em posava al llit amb el meu petit tresor a piles, i hi connectava un minúscul auricular, i escoltava Ràdio Andorra

Quan vaig fer la primera comunió –l’any setanta-dos– algú em va regalar un petit transistor. Era de plàstic blanc, amb una funda d’imitació de cuir perforada per la banda de l’altaveu i una corretja per dur-lo a la mà sense que caigués. En aquell temps, era un obsequi relativament insòlit: les ràdios eren aparells sedentaris, amb aquells dials fantàstics que desplegaven tota  una geografia d’estacions exòtiques: Bremen, Casablanca, Londres, København. L’oferta de l’èter era certament escassa: la freqüència modulada encara no s’havia desplegat i tot el que es podia captar més enllà de Ràdio Nacional d’Espanya, Ràdio Andorra i potser Ràdio Luxemburg –en ona mitja– eren ecos llunyans d’emissores marroquines, que sonaven com si enviessin les ones des d’un altre planeta. Recordo que, de nit, em posava al llit amb el meu petit tresor a piles, i hi connectava un minúscul auricular, i escoltava Ràdio Andorra. Era a la franja que emetien en castellà. Sobretot em ve a la memòria un programa que es deia ‘Noche en el alma’, i que presentava "el reverendo padre Pedro Martín". Era un espai dedicat a la reflexió religiosa i moral, que el mossèn (que després em donaria classe a l’institut!) defensava amb una retòrica enèrgica. La sintonia era –ho vaig saber molt després– el segon moviment, el Largo, del concert per a llaüt en re major de Vivaldi, RV 93. I tot això és el que recordo de la ràdio més present de la meva infantesa. Llàgrimes en la pluja, que deia aquell.