OPINIÓ

La realitat que necessitava

“Tu et pots concentrar bé? Perquè jo no, fa dies que em costa com pensar amb claredat”. Això em deia l'altre dia una amiga. Una altra em deia que estava molt cansada constantment. Un amic em confessava que tot això ja estava ocupant massa espai dins el seu cervell i que necessitava desconnectar. Però no podem desconnectar, en realitat (bé, de l'estat espanyol sí, eh, no ens confonguéssim). Així que ens aferram a les coses bones que encara podem celebrar: que estam vives perquè volem viure el que ha de venir, que encara tenim sofàs i racons on caure entre els braços de qui ens sosté i que fa anys que batallam i no serà ara quan farem una passa enrere.

En realitat tenc la sort i el privilegi de poder aferrar-me a coses per suportar tota la voràgine d'incertesa, inseguretat i calma-tensa. Aquest cap de setmana, malgrat tot el renou, totes les opinions –moltes innecessàries i sobreres i que reforcen la inseguretat generalitzada–, i tots els entrebancs, a la ciutat on visc han passat dues coses precioses: la Fira d'Economia Solidària de Catalunya i el Say It Loud!, el cicle de música negra que enguany celebra les 10 edicions. I se m'ompl el pit d'orgull i d'alegria, sabeu per què? Perquè si tot això és possible és perquè és el resultat d’una sembrada de llavors col·lectiva.

M’agrada Barcelona, la ciutat que alguns volen que sigui un aparador i d’altres ens encaparram que sigui un lloc on es pugui viure, perquè també hi sabem plantar i recollir fruits preciosos. Aquest cap de setmana he pogut gaudir de dos refugis on la música m'ha guarit les petites ferides quotidianes i on la comunitat ha suposat com un xut d'esperança, per una banda, i una poalada de realitat, per l'altra. Perquè les voràgines tenen això: que no ens deixen veure amb claredat o, si més no, ens fan fer càlculs o dibuixar escenaris més de fantasia que de realitat. I això d’aquest cap de setmana ha estat ben real: altres maneres d’entendre i practicar l’economia, la cultura, la vida. Amb la vista posada en el futur i en el paper que haurem de tenir si volem que hi càpiga tothom.

I no. No sé què passarà demà, ni divendres, ni la setmana que ve. Me’n puc fer una idea o puc fer algunes hipòtesis, més optimistes o manco, però en el que pens és que espais com la FESC o el Say It Loud són la realitat que necessitava per encarar la recta final (?) d’una època que no és feta per als equidistants, sinó per als recol·lectors i recol·lectores de força, experiència i compromís.

Etiquetes