OPINIÓ
Opinió 14/09/2016

De refermar nusos afluixats

3 min

L'altre dia escoltava la gran Montse Venturós, batlessa de Berga, parlar sobre els Països Catalans en un acte pre-Diada. Na Montse –i perdonau aquest tracte proper, però ella segur que em perdonarà– va pronunciar un discurs realista i inclusiu que em va deixar encantada. A banda de les simpaties que em genera com a persona i com a batlessa –no us mentiré–, vaig pensar que feia estona que no escoltava un discurs tan clar i ferm pel que fa a la construcció nacional d'aquest país nostre. I, una vegada més, em van saltar les alarmes. Com una mena d'avís del meu cervell que em deia “Ep, Irene, t'estàs sorprenent i emocionant amb un discurs que hauria d'estar totalment normalitzat i estès”.

Ara fa una setmana va fer dotze anys que visc a Barcelona i crec que tenc un poc de perspectiva com per afirmar o, si més no, creure, que els Països Catalans han passat a ocupar un segon pla pel que fa als discursos independentistes. I és més, no només ha passat a ocupar un lloc secundari, sinó que, per mi, a vegades és pitjor: ha quedat relegat a un simple concepte folklòric. A un mapa buit de contingut. A un concepte que amb prou feines sabem defensar. A un afegitó que toca posar perquè ningú no s'enfadi. I, què voleu que us digui, em fa molta pena. I, òbviament, puc estar equivocada i tenir una sensació errònia, però els darrers tres anys l'he tenguda de manera recurrent.

Entenc i comprenc que el Procés® ho ha inundat tot amb el seu relat. Ho entenc i ho puc arribar a compartir. El problema per mi, però, és que ens hem quedat en un punt d'estancament, precisament on ens volien els partits i moviments detractors: limitant-nos a un projecte cultural i lingüístic. Aquell projecte que fins i tot el PP sap que existeix i l'intenta combatre amb mocions i iniciatives parlamentàries sota el lema 'Els Països Catalans no existeixen' (ja em direu on treu cap negar una cosa que representa que no creus que existeixi! Delirant). Som a un punt que vull pensar que té retorn, però en el qual no hem estat persones capaces d'abordar fins al fons un tema que, anys enrere, havia estat prioritari. Sí que s'ha estès la idea i el discurs dels diferents “ritmes” i “velocitats” de cada tros de país, però com bé va dir Feliu Ventura en una xerrada que vam compartir fa dos anys i amb qui vaig estar totalment d'acord, la sensació és que les úniques que han respectat aquests ritmes i velocitats han estat, precisament, les malenteses perifèries, les quals s'han adaptat al "tenim pressa" principatí i han esdevengut meres espectadores i expectants perquè no sabien ben bé on situar-se (fet que també ens hauria de fer reflexionar, tot sigui dit). I està molt bé aquesta pressa i aquest anhel, però per ventura hem de reconèixer que no hem cuidat o no hem sabut encabir en l'agenda un debat i una estratègia necessaris i, per moltes persones, imprescindibles. Un debat que, siguem realistes, aquests anys ha estat relegat a un "ara no toca".

No cerc culpables –ni al tros de país que nom Catalunya, ni a la resta; ni a qui creu en els ritmes i les velocitats, ni a qui no hi creu– perquè pens que no va d'això i, en tot cas, seria una culpa i una responsabilitat compartides. Simplement volia mostrar-vos la finestra de dubtes que és oberta des de fa uns anys dins el meu cap i que amb l'11 de setembre m'ha fet arribar un corrent d'aire. La història compartida de lluites i maneres d'entendre el món del conjunt dels Països Catalans ens ha de servir per construir des de la base, com també per unir i coordinar batalles comunes, que és el que realment dóna sentit al projecte, des del meu humil punt de vista. Recerquem entre els llibres, els arxius i les hemeroteques per recuperar l'esperit que ens empenyia a visitar, conèixer i comprendre la resta d'indrets de ca nostra i no ens quedem al nostre tros de país esperant que passin coses al tros de devora. Fem que en un futur no gens llunyà passin grans coses que facin trontollar realment la lògica regionalista (i capitalista) perquè els nusos que sempre ens han unit no s'afluixin més encara i, sobretot, no es desfacin de manera irreversible.

stats