Sembla que, abans de la globalització i la modernitat líquida, l’amplitud del vocabulari d’una persona, i potser d’un grup, es considerava prova de la riquesa i la precisió de la seva visió del món, igual que una sintaxi ordenada es relacionava amb una ment ben estructurada. Des d’aquestes consideracions, la llengua que usen molts de polítics i molts dels dits periodistes o professionals dels mitjans de comunicació indueix a un pessimisme notable sobre les realitats i les perspectives del nostre regiment públic.
Sovint ens enfrontam a discursos que, més que d’una determinada comprensió del món, semblen resultat de l’ajustament d’una mena de “lego” verbal, d’un codi de peces prefabricades, sovint mal calcades de l’anglès passant pel ‒mal‒ calc castellà, que funcionen per aproximació, embolica que fa fort, i al mateix temps tenen alguna cosa d’esnobisme, de preciosisme ridícul, d’erudició a la violeta. No fa tant, per exemple, ens hem pogut afartar de maridatges, que han ocupat el lloc dels mestissatges, que, al seu torn, havien substituït les fusions. Ara mateix, començam a empatxar-nos d’empoderament… i de relat.
Per exemple, un dels punts de l’ordre del dia del consell polític de MÉS per Mallorca (el “proper”, ai, i no el pròxim) es dedica a “Carretera Llucmajor-Campos. Estratègia i relat comunicatiu”. Cosa que en aquest context supòs que deu voler dir vendre la moto, que ja els és ben necessari, i no sols perquè la reacció sobre aquest tema del senyor Ensenyat se situàs a nivell de Company. Vull dir que qualsevol dia el votant estadístic es pot cansar del vot útil que acaba emetent amb més resignació que entusiasme, sobretot si finalment no resulta tan útil.
En aquest sentit, això del relat em recorda allò de “l’avanç cap a posicions prèviament preparades”, que va inventar un pioner alemany del tema que m’estim més no esmentar. I no sempre és fàcil d’entendre. Per exemple, quan l’altre dia la senyora Arrimadas va venir a Mallorca a prevenir-nos contra el negre futur indepe que ens amenaça, jo esperava que la senadora Soler tornàs a entonar “las Baleares son míiiiiias”, com la darrera vegada que un polític català va gosar esmentar peça nostrada. Idò no. Vaja, que hi ha catalans que poden legítimament preocupar-se per nosaltres i n’hi ha que no. Més exactament, si són indepes d’ERC, no poden; però si són del Club 155, llavors no hi ha problema.
Pot ser, fins i tot, que la senyora Soler i la senyora Arrimadas se n’anassin de safari a la Mallorca profunda i obscura a cercar el famós nin monolingüe de Bauzà. No debades quan el diputat ciutadanista Cantó ha presentat una proposició al Congrés, basant-se en la suposada desaparició de l’idioma espanyol d’indrets com Catalunya i Galícia, ha afegit les Illes Balears a la llista. És l’enèsim intent d’impedir que les llengües cooficials siguin un requisit per a l’accés a la funció pública de les respectives comunitats, és a dir, d’afavorir o mantenir una administració que no pugui funcionar i atendre els ciutadans més que en l’idioma de l’Imperio. Arriben a cansar. Sembla que els únics que hi votaran a favor són els del PP. Que, al capdavall, és el que volen fer per aquí. Las Baleares son nueeeestrasss.
Ara, relat per relat, la pistola damunt la taula de Casado. Una pistola virtual, inexistent i del màtrix constitucionaloide, però no casual. Només una passa més en l’intent d’aplicar a Catalunya l’estratègia que, amb l’excusa de les pistoles que llavors sí que hi havia sobre la taula basca (bé, d’algunes de les pistoles que hi havia sobre i sota la taula) va servir per inventar delictes com l’apologia del terrorisme, que ja veim com ha acabat, i, amb allò de l’anomenat “entorn”, per passar per l’aplanadora el moviment abertzale. Proclamant, aleshores, que sense pistoles tot era possible. Ara, com que no n’hi ha, en feim aparèixer de virtuals, “manera de parlar”.
Que no han existit, però que ajuden a difondre la molt democràtica concepció que hi ha idees que són equivalents a pistoles, delictives per elles mateixes i que, per tant, hi ha ciutadans i infraciutadans. De la mateixa manera que hi ha clavegueres i presons. És el relat, imbècil.
