Poder, responsabilitat o com fer valdre allò quotidià

Amb la seva marxa tinc, l'esperança que en el futur tindrem molts més Carles Capdevila

Normalment, la rutina del matí d'agafar el cotxe, encendre la ràdio i escoltar les notícies durant el trajecte fins a l'oficina és purament això: rutina. Hi ha dies, però, que aquesta rutina es veu truncada per la notícia que escoltes.

Quan el periodista Jordi Basté, amb veu entretallada, gairebé amb llàgrimes, comunicava que el Carles Capdevila havia mort vaig entendre de cop, que, malauradament, havíem perdut molt més que un bon periodista i comunicador: havíem perdut un dels millors cronistes i impulsors de la nostra època.

El Carles Capdevila era una persona que va tenir la virtut de, tot i ser una persona a qui no coneixies de res, la senties molt propera. I és que a través dels seus articles, dels seus llibres o de les seves conferències, que ràpidament es van fer molt virals, veies el teu món i la teva realitat, explicada en primera persona. Tenia la gran virtut de donar el valor que tocava a tots aquells herois quotidians que gairebé mai tenen el reconeixement que es mereixen.

He de confessar que, fins que no vaig descobrir els seus articles, mai m'havia plantejat de subscriure'm a cap diari. En un món amb sobredosi d'informació, pagar per tenir-ne més no entrava en els meus plans. Però la seva manera de plasmar la realitat i fer-te reflexionar a través d'ella va ser massa temptadora. Gràcies a això, també vaig poder descobrir altres articulistes com el Toni Soler, el Josep Ramoneda, l'Empar Moliner o la Mònica Planas, que publiquen al mateix mitjà.

Capdevila va fer veure a la gent que tenir poder era sinònim de responsabilitat i que, per tant, calia saber molt bé com usar-lo i per a què. Cèlebre és la seva frase en la qual explicava que la gent amb suposat "poder" li deia, en un inici, que no era prou fill de puta per ser director d'un diari, a la qual ell responia que preferia ser un ingenu abans que un cínic. I eren aquests mateixos cínics que després volien quedar amb ell per "dinar" i usar el seu poder. Gent que no havia entès allò que suposa estar en un lloc de responsabilitat i influència, tant en l'àmbit públic com en el privat, i que creia que obtenir aquest "poder" era el fi i no pas el mitjà per moure el món. Gent que havia dedicat tant de temps a intentar mantenir el seu poder que ja ni recordava perquè el tenien.

I ell, per contra, va voler centrar els seus esforços a valorar el fet quotidià, a aquelles petites coses a les quals normalment els mitjans de comunicació no donen importància però que, en realitat, són els que fan moure i avançar el món. Quan llegies els seus articles, als quals feia valdre la gran tasca que fan persones com els mestres, els cuidadors, les infermeres, els voluntaris, etc., aquella gent que es preocupa de la gent, tenies la sensació que realment no estava tot perdut en la nostra societat.

Amb la seva marxa hem tingut una gran pèrdua, amb el seu llegat tinc l'esperança que en el futur tindrem molts més Carles Capdevila empenyent la nostra societat. Descansa en pau.