El fet que, a Palma, la Guàrdia Civil hagi obert la primera ‘sala amable’ de les Illes Balears per atendre les víctimes de la violència masclista, unit a una altra realitat de ser l’única en aquesta comunitat, si comptam la resta de cossos de seguretat, ens fa demanar fins a quin punt hi ha una consciència ben formada sobre un dels problemes socials més greus que tenim i si s’hi posen els recursos necessaris. Quan parlam de violència masclista i, com és el cas, quan parlam de les víctimes, és el moment de recordar que les Balears, amb 33 dones assassinades per les seves parelles o exparelles des del 2003, lideren aquestes dramàtiques estadístiques a l’estat espanyol. També és el moment de remarcar que, només en el primer trimestre d’enguany, hi va haver a les Illes 23,2 víctimes d’agressions masclistes per cada 1.000 habitants. En tenim 16,11 casos per cada 100 dones, que se’n tingui coneixement. És més, les Illes Balears superen un 44% la mitjana espanyola de víctimes de violència masclista. Són dades a tenir molt presents a l’hora de valorar la gravetat del fet que ens ocupa.
Que l’any 2018 les denúncies per part de les víctimes augmentassin un 14,3% és un signe, encara del tot insuficient, de la necessitat que tenen les dones de posar fi a les agressions físiques o psicològiques que pateixen. És insuficient, l’increment, perquè sabem que hi ha milers de dones que pateixen la violència masclista i que no fan la passa de denunciar-ho perquè tenen por de l’agressor, perquè no se senten prou protegides, però també per no haver de fer front a un sistema policial i judicial que sovint les fa doblement víctimes. El mateix succeeix a les dones que són víctimes del tràfic de persones, que és majoritàriament un cas d’abusos masclistes unit a l’ambició d’un negoci amb grans damnificades.
Per a totes aquestes dones que poden sobreviure a la violència masclista, perquè s’atreveixin a denunciar i puguin començar, així, una vida lliure dels seus agressors, és essencial el tracte que reben en el moment de contar-ho als membres dels cossos de seguretat i també davant la justícia. És per aquest motiu que hem de demanar, i com a societat hem d’exigir, que es prenguin mesures contundents i es posin tots els recursos necessaris, econòmics, d’infraestructures i, sobretot, de professionals amb perspectiva de gènere perquè mai més qui sobreviu a la violència masclista sigui revictimitzada i pugui sentir-se respectada, segura i protegida. És l’única manera perquè cap dona faci una passa enrere quan li va la vida a aturar el seu agressor.
