OPINIÓ

La ruta dels variats

Record perfectament que devia tenir devers devuit anys i férem cap a les festes d’estiu de Son Ferriol. Hi pensava fa un parell de setmanes, ara que a Madrid ens han congraciat amb no sé quin premi per mor d’haver inventat això tan nostre dels variats.

Però nostre de bon de ver. No diré ja que a Catalunya o València no sàpiguen què són, sinó que fora de Mallorca només al port de Ciutadella –el punt més proper de l’illa gran– hi ha el bar Tritón, on una vegada ens serviren un ‘plat variat’ o ‘combinat’. Ho deman a una menorquina i m’informa que, efectivament, allà això dels variats no s’estila gaire, però més o manco saben què són. A Eivissa Vila, en canvi, ni entengueren la dinàmica i una cambrera de Vara de Rey –s’Alamera, vaja–, una vegada li havia explicat jo com ho havia de fer per convertir aquelles tapes en un variat, em demanà si l’ensalada russa també l’havia d’introduir al microones. Començàvem malament! Una amiga eivissenca em confirma que allà tampoc són habituals.

Idò jo en aquella època m’acabava de treure el carnet de conduir i el meu germà gran, que no ha menat mai i llavors feia feina a Inca, pareixia que les carreteres les inauguràssim nosaltres, i encara que a la Part Forana pugui costar d’entendre, per un ‘llonguet’ xitxarel·lo com jo, gairebé exagerant molt, podríem dir que quan sentia ‘Es sheriff Ripoll’ d’Ossifar, només coneixia la meitat d’aquells topònims que cantaven acabats tots en i (Cala Pi, es Pil·larí...), devia trobar que a Mallorca hi havia massa topònim embullós d’aquests que comencen per ‘Bini-i’, per ventura, no devia saber la manera d’arribar a cap d’aquestes bandes sense mirar abans el mapa. De fet, n’estotjava un a la guantera.

I els diumenges a migdia, quan els nostres pares sortien a dinar fora, començàrem la ruta dels variats. Molt sovint era el meu germà que havia descobert a través del boca-orella qualque local per anar a tastar. De vegades, quedàvem per Palma: la bodega Rambla no estava situada allà on és ara, Las Columnas era una altra cosa perquè aleshores no la regentaven uns xinesos, hi havia El Porvenir obert a una plaça que llavors no es deia Miquel Dolç, La Llubinense, que no sé si encara deu existir, El Pilón, l’Arenas, Can Blau, els mercats els diumenges tancaven... Però més sovint encara sortíem pels pobles. La raó que fos el copilot qui decidia els llocs basant-se en les recomanacions que li feien gent de per devers Inca induïa que gairebé sempre recalàssim o al Raiguer o al Pla. Al Llevant, segur que hi ha bandes boníssimes per anar a halar, però no hi teníem gens la tirada; d’igual manera que tampoc circulàvem gaire pel Migjorn fins que pegàrem a ses Salines, a Can Manolo, perquè jo a la Universitat havia estat alumne d’en Sebastià Roig, que un dia m’envià a fer un variat que podríem batiar ‘de mar i muntanya’ a la bodega Barahona.

A Sineu, tenien fama que ho feien bo arreu, el frit especialment, però nosaltres sovint entràvem a Sa Plaça. A Ariany, hi havia Ses Torres; com que era més un restaurant que un bar, jo demanava forçosament a l’amo si li sabria greu que ocupàssim una taula per menjar un variat i ell ens convidava a seure-hi. Però Muro va ser sempre el meu preferit; dinàvem a Can Palau, que primer va estar ubicat a una banda, llavors a una altra i no sé si encara continua allà mateix. Sa Pobla era un desfici perquè podies anar a l’Auba –hi havies d’arribar prest, abans de la una!–, Casa Miss, Marina –no t’ho podré perdonar mai, Marga Vidal!–, Cas Cotxer i un cinquè que em balla pel cap. Anar a Llubí, per nosaltres, era aturar a Sa Taperera. A Binissalem, dinàrem qualque pic a S’Americano, però sobretot pegàvem a S’Hotel, darrere de l’església. A Marratxí, al Pla de na Tesa, a can Gaspar. A Santa Maria, com a sa Pobla, pertot cuinen variats –el vespre i tot en podies sopar!–, el darrer crec que el vaig demanar a Can Beia, però també n’havia fet qualcun a Can Jaume, Sa Font... I devora la mar, a Es Pedrissos, a Ses Casetes des Capellans. Qualque cop ens atansàrem fins a Selva, Mancor, Caimari, Bunyola, Pollença, Campanet, Lloret, Manacor i Esporles, però s’ha escolat tanta estona que ni em record dels establiments i ara ve Madrid per fer-me pensar en tot allò... Aclaresc, tanmateix, que això no és una llista dels millors variats que es puguin degustar a Mallorca, sinó simplement dels únics que jo vaig tastar i sobre els quals gos opinar...

Etiquetes