“Somii que la llibertat, /escrita així, amb lletra grossa, / del bressol fins a la fossa / s’esmicoli en llibertats. / Són paraules al cor escrites / i ben gravades al foc, / que la Llibertat és poc / sense llibertats petites. / Un dia jo somiava / i el meu somni se va tòrcer; / la meva terra és esclava / i he perdut tota la força. / Si ens han estroncat la saba / i la sang torna lleixiu / més val que ens duguin ara / a enterrar de viu en viu. / Un dia jo somiava / amb un país vertader; / però quan em despertava / ni somiar podia fer. / Si tenim el privilegi / d’habitar on vàrem néixer, / demanam que els nostres fills / nostres somnis facin créixer”. Guillem d’Efak somiava amb un país lliure. És el somni de molts catalans, independentistes i no independentistes. Un somni que l’Estat intenta avortar a la desesperada: primer va emprar la repressió i, ara, la via judicial. Mai el diàleg polític. El resultat: Nou presos polítics, cinc exiliats i una retallada dramàtica de les llibertats fonamentals. Europa posa pedaços però no estronca la ferida que raja oberta. A Europa la separació de poders es fa evident. La política corre a banda. Però a Espanya hi ha vasos comunicants, per això el Parlament català ha decidit interposar una querella contra el jutge Pablo Llarena. És la resposta política que es dona al magistrat de Tribunal Suprem . Hauria de ser la resposta política a la intervenció del govern de Rajoy. Però a Espanya la justícia massa vegada es disfressa de política. La justícia no aconseguirà que la saba catalana es dilueixi, no torna lleixiu ans el contrari, s’enforteix. Si els pares o els avis no aconsegueixen la independència, els fills continuaran lluitant. No hi ha marxa enrere.
