EscriptorCom sortit d’una novel·la de Virginia Woolf: “El senyor Portell va dir que ell mateix compraria les flors”. Ho vaig fer aquest dilluns, el mateix dia que començava a sortir d’una passa de panxa que m’havia tengut tot el cap de setmana al llit. Era una brusca, una pulsió. Un caprici, si voleu. Però no m’hi vaig poder resistir.
Fa tot just cinc anys, pel meu aniversari, na Betma em va regalar un esqueix de gerani plantat dins un cossiol. Duia una nota: “Qui té un jardí creu en el futur”. Dues setmanes després, l’esqueix era negre. No pel meu pessimisme, sinó perquè llavors vivia en una planta baixa amb molt poca llum, molt poc amiga de la vida. En vaig haver de fugir.
També pel meu aniversari, el de fa dos anys, en Roger, un altre bon amic, em va regalar un esqueix del seu potus. I no era un potus qualsevol: en Roger n’ha repartit trossets entre les seves amistats i ha creat una petita comunitat vegetal que s’estima. Que se l’estima. Els potus no moren tan fàcilment, poden viure dins l’aigua, i ara visc en un pis amb més llum i on l’aire hi corre. El potus és viu, i de tant en tant em diu bon dia amb una fulla nova, grenyal, que s’hi desplega.
Les festes pijama sempre m’han agradat. Les de quedar amb una amiga, posar-nos les nostres pitjors gales, menjar brutors i agafar una gatera on the rocks. En una d’aquestes festes na Sara, rodorediana i rodoredista com ella tota sola, em va regalar un cossiol de violetes: les flors de Teresa Goday, o de Teresa Valldaura, segons es miri, a Mirall trencat. També es varen morir, però d’alguna manera hi són. Hi són sempre.
En una altra festa pijama n’Odile, la poeta més poeta que conec, em va regalar un ram de clavells de poeta que havia comprat a la Rambla. Vàrem beure vi negre, vàrem escoltar Leonard Cohen, vàrem plorar i ens vàrem estimar molt, com de costum. Són flors que sempre associï a n’Odile, els clavells de poeta, com els líliums a na Laura, que és qui me’ls va descobrir, o les margalides blanques a na Lila, que cada 11 de desembre en rep un ram que li recorda que encara que tornem vells molt a poc a poc, encara que els anys passin, hi som. Hi serem.
Visc a Barcelona, una ciutat amb més d’un milió i mig de persones i amb poc més de mig milió de cotxes, on em vaig trasplantar ara fa quasi deu anys. I hi ha poques coses que m’aferrin més a l’existència i a mi mateix que anar a la floristeria, passejar una estona llarga entre prestatges, dubtar molt i dir “tu”. Fer d’una planta el nou membre d’una família que creix i que torna petita, que va i que ve, que viu i mor i que canvia com les relacions amb les persones. El meu futur no és negre, és verd. I, a diferència de la senyora Dalloway, la vida segurament no m’hi cap, en un sol dia. Amb prou feines faig festes de més d’un convidat. Vull temps i aigua, sol i vent. Paciència. I aquell creuar els dits perquè el que avui és viu demà també ho sigui, o que ho sigui encara més.
Quan estic bé m’agrada anar a comprar plantes. No hi vaig mai tot sol.
