EscriptorNo sé si ja haurà tornat a ca seva, quan llegeixi aquest article.
Nom Kyle i va néixer a l’altra Londres: la del Canadà, prop de Toronto, no la del Regne Unit. Té vint-i-cinc anys i fa dues setmanes que passa el dia amb mi a Faber, la residència d’art, ciències i humanitats que gestionen l’Institut Ramon Llull i l’Ajuntament d’Olot. Té la pell blanca, els cabells rossos, una lluna tatuada al pit i una filera ordenadíssima d’idees i de dents, que diu que no han passat per les mans de cap dentista. Aquí, mentre jo mir d’avançar en la meva tercera novel·la, ell treballa en la seva primera, una reflexió sobre l’impacte de les històries de la cultura pop en l’imaginari i les vivències queer.
Va ser el primer dijous: no feia gaire que ens coneixíem, però necessitava plorar i tot d’una vaig saber que l’havia d’anar a veure a ell. El dia s’acabava i no estava content amb el que havia escrit, havia decebut algunes persones amb qui faig feina i m’havia decebut a mi mateix, potser per la pressió que m’havia posat davant la meva estada a la residència. Vaig picar a la porta de l’habitació cent deu, em va obrir, em va abraçar i vaig rompre en plors. “Mereixes tractar-te millor”, em va dir.
Amb en Kyle hem escrit, hem llegit, hem fet una feinada. També hem descobert que hi ha volcans que sembla que són morts, però que només dormen. Ens hem perdut i ens hem encetat la pell entre marges i esbarzers, hem saludat cavalls i ovelles i gallines al ritme trepidant de més d’una volta en bicicleta i hem enfilat el camí cap a dalt de tot del Montsacopa fins que ens hem trobat al bell mig del cràter que hi ha al cim, mirant-nos als ulls i pensant quina carambola, quina cucavela del destí, si és que existeix, ha fet que coincidíssim aquí i ara. Amb ell m’he tret de la màniga les meves primeres classes de català per a estrangers: li he ensenyat a dir paraules com ‘bon dia’, ‘perdona’, ‘puc pagar amb targeta’ o ‘bonic’. Ell, a canvi, m’ha ensenyat coses que no sempre es poden dir amb les paraules que ja coneixem. Amb ell també hem perfeccionat l’art ancestral, mig adolescent, si voleu, de dormir junts en un llit individual i no deixar-t’hi els ronyons ni l’espinada.
A Milk (2008), una de les meves pel·lícules preferides, el personatge protagonista dona una autèntica lliçó de vida a l’aleshores joveníssim Cleve Jones, activista per als drets de les persones LGBTI: “Coneixeràs els homes més extraordinaris, sexis, brillants i divertits, i t'enamoraràs de tants, que fins al final de la teva vida no sabràs quins d'ells han estat els teus millors amants i quins els teus millors amics”. Més de deu anys després pens en aquell Sebastià que mirava pel·lícules a la pantalla diminuta de l’iPod abans d’anar a dormir, i en com de feliç seria (potser ja ho era!) si hagués sabut que això seria tan i tan cert. Que coneixeria en Kyle, un dia, i que un altre dia es penediria d’haver-li ensenyat, també, com es pronunciava la paraula ‘adeu’.
