I AQUÍ

10 segons de silenci necessaris

Qualque cosa estam fent malament si les excrescències en bàndol propi són excepcions i en el contrari marquen tendència. Si hem de fer un país nou, perquè aquest està podrit i put, caldrà creure que hi cabem tots, inclosos els errats de comptes que, mentre no ens les imposin, tenen tot el dret a exposar les seves equivocacions. Aquesta setmana, persones a les quals se suposa llegides i amb criteri han aprofitat l’excrescència d’un historiador etnicista de Sabadell per extrapolar les seves dèries a tot el col·lectiu sobiranista, divers i complex. La indecència moral amb què s’ha atorgat caràcter de decisió política comunitària al que era l’opinió d’una sola persona qüestiona la salut política, però també mental, d’aquells que s’han rebolcat dins l’excrescència talment feliços porcs dins una soll. En la complexitat del món sempre hi ha entabanats disposats a qualificacions tan primàries com maniquees. Si a Sabadell un d’aquests ha proposat retirar l’honor del nomenclàtor a Antonio Machado, a Palma n’hi hagué molts que protestaren fins a aconseguir el mateix amb Friedrich Hölderlin, i per arguments semblants: no era dels nostres. La incultura humilia, especialment aquells que l’exerceixen de manera voluntària i selectiva quan políticament els convé. Quan el feixisme passeja les banderes un altre cop, més que mai es fa necessari demanar 10 segons de silenci abans d’opinar. Reposar les idees no és el temps que marquen les xarxes socials, però és el mínim que s’ha de reivindicar per no engreixar el monstre de la intolerància. Una bèstia obesa que beu del fètid brou del ‘guaranisme’ d’aquells que desacrediten l’adversari a força d’atorgar al col·lectiu les excrescències particulars d’uns individus.

Etiquetes