BOTAFOC

Els de sempre

Ens demanam avui al dossier del diari per què és tan difícil canviar les coses a Espanya, i tal vegada hi hagi un factor que sintetitza la resposta: ens governen aquells que no volen que res essencial canviï. Així de bàsic.

De Florentino Pérez a Villar Mir, passant per Del Pino; o de Grifols a Daurella –perquè, en realitat, la pregunta es podria estendre a Catalunya, on, malgrat la irrupció del procés, tampoc s’ha remogut l’'statu quo'.

Després hi ha els peons, prescindibles perquè són molts. Si fallen –com Pedro Sánchez, per exemple–, el poder real en troba de ben iguals fàcilment.

És indiferent sota quines sigles es presentin; tant és que es diguin Rajoy, Rivera, González Márquez o Susana Díaz. Tots saben a qui han d’obeir i allò que no han de tocar mai.

“L’ordre ha tornat a Madrid”, va dir Pablo Iglesias a l’inici de la seva intervenció en el debat d’investidura, com si en qualque moment hagués estat en risc.

No he votat mai Podem –en realitat, com que jo sí que em crec això de la democràcia, m’abstinc de votar en gairebé tots els comicis–, però empatitz amb els seus diputats tot d’una que posen un peu al Congrés. Per contrast, és clar. Per començar tenen idees. Adaptables a les circumstàncies, però idees, al cap i a la fi.

De tota manera, allò que molesta les bancades grans no és que siguin d’esquerres (ho són?), sinó que gent de barri ocupi espais reservats tradicionalment a les elits. Una escletxa, encara mínima, poc perceptible, s’obre en el sistema quant els obrers comparteixin tribuna amb els senyors. I és clar, quan el debat apuja el to la incomoditat de les corbates esdevé sovint en menyspreu mal de dissimular. Un menyspreu expressionista, reflectit en els rostres, la majoria desgastats pels anys i les legislatures, dels parlamentaris de sempre. Un espectacle.

Però no és el discurs presumptament transformador –en realitat ni tan sols ho entenen– allò que més irrita els 'moderats', sinó que joves amb cabells llargs i roba comprada en botigues barates siguin més llestos que ells. Classisme, se’n diu. Quan Celia Villalobos parla dels polls dels diputats bolivarians, en realitat allò que expressa és una preocupació filosòfica: que la intel·ligència guanyi el poltronisme.

Per cert, no deixa de sorprendre’m que aquells que fa una dècada que parlen del PPSOE s’escandalitzin perquè els socialistes facin president un candidat de dretes. Efectivament, les diferències entre el PP de Rajoy i el PP de Díaz són mínimes, per tant deixem que es fusionin en harmonia.

I que consti que tot això anterior ho dic des de la displicència d’un espectador poc interessat. Fa temps que vaig desconnectar d’Espanya.

A casa, els diputats del PP al Parlament balear accepten fer la comissió d’investigació sobre el sobrecost de les autopistes d’Evissa ‘perquè no es digui’, i després la rebenta ‘perquè es digui’ allò que ells volen.

Qualificar de circ el que va passar divendres a la Cambra autonòmica és un insult per als artistes que es dediquen a aquest noble espectacle. 'Show must go on'.