Per una banda, feim una piulada a Twitter o penjam la darrera ocurrència a Facebook amb la mateixa imprudència d’una conversa de bar, pensant que tothom hi farà la mateixa atenció: consumir ràpid, sense pair. Per l’altra, anam a la recerca de seguidors des del convenciment que aquests incrementen la nostra presència o influència, que és el que ara compta. Ambdues premisses són contradictòries. Si l’àgora pública és transcendent, el missatge hauria de ser-ho. A tot aquest embolic, s’hi afegeix l’anonimat, que incrementa la contradicció fins a la paranoia. Com podem seguir, llegir el que piula i fer que tingui influència qualcú del qual tot ho desconeixem? No parlam dels trolls evidents, d’aquells que utilitzen el que fora de les xarxes en diríem nom artístic i escriuen les seves ocurrències amb ironia, fins i tot sarcasme, per extreure’ns un somriure ràpid, de fast food. No cerquen res més; ni nosaltres, els lectors, tampoc. Parl d’aquells que, com l’esposa de Biel Company, ara, o l’exdiputada Aguiló, fa unes setmanes, s’amaguen rere un perfil fals per influir en la comunitat, en el partit, en el seu cas. Com elles s’entretinguin, no és un problema de la comunitat; que altres els donin versemblança, credibilitat, fins i tot influència, sí que ho és. Significa que tenim una massa de persones disposada a creure i debatre amb desconeguts, a fer per la xarxa allò que mai no farien en persona. Es fan esforços per ensenyar el jovent a no interactuar amb desconeguts per les xarxes. Tal volta convindria que es fessin, també, amb els adults. Després, com s’entretinguin els desenfeinats, no serà el nostre problema.
