Deia Billy Wilder que els austríacs són una gent extraordinària perquè han estat capaços de convèncer el món que Beethoven era austríac i Hitler, alemany. Passa igual amb la Grècia clàssica, tinguda per extraordinàriament civilitzada, i recordada com a mare de la democràcia i la filosofia, mentre “s’oblida” la seva sanguinària història de guerres sense treva ni fi.
La seva gesta fundacional, de fet, és Troia, la cruel i llarguíssima guerra de la qual recordam Helena, i oblidam les atrocitats d’Ulisses, que tant indignaren els déus. La sort dels grecs arriba al punt que avui dia anomenam “troians” els invasors d’un sistema informàtic quan, en realitat, els invasors que s’amagaren dins el cavall eren els aqueus.
Ja en època d’esplendor, els grecs continuaren la seva obsessió bel·licista. Al Peloponès destacaren en sadisme i impietat, i Atenes i Esparta passaren gran part del segle V aC en una infinita escalada militar plena de morts i violacions, tot i que és la llum de Pèricles, Sòcrates o Fídies la que il·lumina el record del segle. Les centúries posteriors confirmaren –a menor però persistent escala– la incapacitat de fugir d’aquesta espiral fins que s’esvaïren en les disciplinades onades que arribaven de Roma.
Resulta tristament suggeridor simular, amb ulls contemporanis, com hauria pogut cristal·litzar el bressol de la nostra civilització si les potències gregues haguessin preferit un intel·ligent 'win-win' en lloc del devastador espectacle de destrucció que triaren. El món hel·lènic –sepultat després per segles de testosterona romana i foscúria cristiana– ja havia donat mostres de moderna sensibilitat en temes que necessitaren mil·lennis per resoldre’s: la condemna de l’esclavitud, la humanitat universal, l’homosexualitat, la pau... i el feminisme.
Les dones espartanes, per exemple, rebien una educació més acurada que les seves coetànies, desenvolupaven les seves aptituds atlètiques i vestien de manera més còmoda i funcional. També tenien drets inimaginables a l’època, com l’herència i la propietat –un terç de les terres espartanes eren propietat de dones. Igualment, es distingien en el terreny dels costums sexuals: es casaven més tardanament i podien arribar a tenir diverses parelles.
La literatura també presagiava un imminent canvi de rols, que no es va arribar a materialitzar ni en la filosofia ni en la política. Sòfocles tria un personatge femení, Antígona, com la primera insubmisa de la història davant la tirania i l’arbitrarietat. La Medea d’Eurípides verbalitza la injustícia contra les dones: “De tots els éssers que tenen vida i intel·ligència, les dones som les criatures més desgraciades”. I li contesta el Cor de Dones: “Arriba l’honor per al sexe femení. La fama injuriosa ja no pesarà sobre les dones”. També és Eurípides qui, a 'Les Troianes', relata –en boca d’Hècuba, Cassandra i Andròmaca– els horrors de la guerra sobre el gènere femení.
Però segurament és Aristòfanes qui més obertament dona una dimensió política a les qüestions de gènere a través de les seves celebradíssimes comèdies. 'Les assembleistes' (392 aC) presenta un grup de dones liderades per Praxàgora, que decideixen rellevar els homes en el control d’Atenes, vistes les males aptituds masculines per al govern. Les dones creen un estat que garanteix la subsistència, l’habitatge i l’assistència a tots els atenencs, a més d’una certa idea d’igualtat política i social.
El 411 aC –just després de la catastròfica derrota d’Atenes a Siracusa– Aristòfanes ja havia estrenat 'Lisístrata', una extraordinària comèdia molt adient per encetar la #SetmanaFeminista. La protagonista, juntament amb Làmpito –una dona espartana–, proposa una vaga de sexe per forçar els homes a negociar la pau. Suggeridor precedent de la nostra vaga de divendres.
I diu Lisístrata: “Primer caldria, un cop rentada la porqueria de la ciutat, cardar els corruptes i destriar els que s’agrupen i s’arrombollen en els càrrecs públics i arrencar-los. Després mesclar en un cistellet la gent de bona voluntat, els immigrants i els estrangers que són amics, fins i tot els endeutats amb hisenda. També totes les ciutats que són colònies d’aquest país nostre, reconeixeu que cadascuna està ubicada en el seu lloc com els flocs de llana que han quedat escampats, però hauríem de recollir aquests flocs en un sol manyoc i fer-ne una gran madeixa i amb ella teixir una única túnica per al poble”. En fi, comèdies...
