PeriodistaEn una conversa recent sobre la gestió tradicional de l'aigua a Mallorca, la Dra. Maria Antònia Carbonero em parlava d'aquells que, encara avui dia, es resisteixen a connectar-se al sistema municipal d'aigües. La idea de fons és que no tens per què pagar per un bé que, literalment, cau del cel. El tema va sortir de passada i no li vaig fer molt de cas en aquell moment, però després, editant l’entrevista, el concepte em va semblar increïblement suggerent: vet aquí una forma preciosa de dissidència.
Preciosa i tossuda.
Supòs que tota forma de dissidència ho és, en el fons: pura caparrudesa. El món el fan rodar els recalcitrants, els que exageren una mica massa sempre: la majoria tenim clar que no pagues ben bé per l’aigua, sinó pel sistema de canonades que te la duen a casa ininterrompudament tot l'any.
Pagues pel sistema.
Però que algú reflexioni tan a fons sobre una cosa tan mundana com obrir l'aixeta a mi em reconcilia amb la humanitat.
Perquè la majoria ens estimam més mirar cap una altra banda, però tota tecnologia implica un sistema i tot sistema, unes regles, i les regles sempre sovint et cauen directament imposades i són innegociables. Ningú no llegeix la lletra petita.
Acceptar les comoditats de qualsevol tecnologia –fins i tot l'aigua corrent– suposa acceptar-ne les regles. El sistema dona, però també exigeix a canvi. Hi ha preus estipulats, barems, taxes, tarifes i peatges, i no tots són simplement econòmics. Cap tecnologia no és innocent (tampoc el 5G, encara que potser no hagi causat la pandèmia). De fet, les tecnologies –o qualsevol altra forma de confort que et pugui oferir el mercat– són qualsevol cosa menys innocents, i això se suma que, com a espècie, tenim certa tradició de deixar-nos anar costa avall i no mirar enrere mai.
Basta anar a la platja aquests dies i veure homínids i 'homínides' assajar postures ridícules per fer-se la foto de torn. Ni tan sols senten la necessitat de fingir vergonya: la nova normalitat és això. No sé si la vida en aquest planeta desapareixerà, només tenc clar que ho farà massa tard.
Hem començat a viure en diferents plànols de realitat i ara ja som idiotes a dos, tres nivells de profunditat, almanco els bons. No ens podíem conformar a ser-ho només de manera terrenal. La imaginació humana no descansa mai.
I, sobretot, és clar que hem decidit que això és el que volíem: poder dir botxades a més velocitat, a l’instant i a distància. I la majoria ni ens hem aturat a pensar què entregàvem a canvi. Que no és preciós, el capitalisme, que sempre et ven cada unça de carn que entregues com una millora per al teu benestar? Hola, teletreball!
Una de les màximes més clarividents d'internet és que, si no pagues per un servei, no ets el client, sinó el producte. En resum: que el sistema sempre guanya o intenta guanyar. I que serem bons inventors, però no prou com per no sentir la temptació d’acabar servint els nostres propis invents. Quan les màquines es rebel·lin, i això serà d’aquí a poc, serem les mascotes perfectes.
