És un debat molt més profund que si hi ha d’haver hotels només per a adults o no, com plantejàvem a les pàgines del Criatures d’ahir. És la lògica del mercat oferir productes cada vegada més especialitzats per captar clients específics i assedegar les seves demandes. No són cap novetat hotels per a joves, per a vells, per a famílies amb nins, per a vegans o per a nudistes, ni representen cap alteració de la normal convivència heterogènia i diversa fora d’aquests establiments ben delimitats i amb normes clares. El tema dels llocs sense nins, però, va més enllà d’unes conveniències, manies o gusts personals perquè reflecteix la tendència a la dimissió de la responsabilitat col·lectiva de l’educació. Com molts d’altres, s’ha creat el problema i després se’ns venen solucions fàcils i màgiques, totes conjunturals que no ataquen el bessó ni, per tant, l’arreglen. Fa temps que, en la carrera cap a l’individualisme que ens fa més fràgils i manipulables, renunciàrem a la tasca tribal de compartir l’educació dels infants. Influïts per mitjans de comunicació amb interessos molt concrets, assimilàrem llibertat a mala educació fins a fer desagradable la convivència amb determinats elements joves de la tribu. Delegàrem en ensenyants la impossible tasca d’educar que sempre havia fet la família, entesa com un concepte ampli. I ara fan nosa, molesten a restaurants i llocs públics. Però no molesten perquè siguin nins especialment entremaliats, no, sinó perquè són projectes d’adults incívics i egocèntrics, incapacitats per viure en una societat col·laborativa i solidària. Cal recuperar la responsabilitat col·lectiva si volen ser qualque cosa més que una guarda a la recerca del pastor més fort.
