Sé que no és un tema senzill, que desperta sentiments enfrontats i que s'ha d'analitzar des de més perspectives que la que aquí, en aquesta columna, hi caben. Però la proliferació de captaires que pidolen per les nostres ciutats atempta de ple a la dignitat de tots; a la seva, humiliats pel terra per aconseguir les miques d'una suposada opulència, i a la dels ciutadans, que assistim impassibles a la realitat de tenir una organització social que, tot i recaptar una part del nostre esforç, és incapaç d'oferir el mínim que faci innecessari arrossegar-se per simplement subsistir. No cal insistir gaire en el que suposa moralment pels captaires adoptar actituds com les que ens ofereixen cada dia. A més, i per ser sincers, per molt que ho denunciem des del respecte que mereixen els seus sentiments, és impossible que aquells que gaudim de menjar i sostre com a part consubstancial del nostre ser i del nostre estar puguem apropar-nos, ni d'enfora, al seu patiment.
Del que estic segur és del que em molesta, i molt, saber que els nostres serveis socials no poden abastir tanta misèria d'aquells de demanen ben poc: subsistir. No es tracta de renda bàsica, que també, sinó d'exigir una assistència més prosaica, més alimentària. Si rebre 13 milions de turistes en un any no ens dóna perquè conciutadans nostres no s'hagin d'humiliar per aconseguir omplir el gavatx, per a què ens serveixen i a qui enriqueixen? Pel que es veu, no són suficients ni per pagar un serveis socials propis d'una societat avançada, és a dir solidària, i que han quedat delmats per l'austeritat els darrers anys.
