BOTAFOC
Opinió 09/07/2016

El somriure del fastigós

2 min

“Va ser capellà de Cala Rajada abans d’anar a Can Picafort. Des del desconeixement i la innocència, sempre ens va parèixer un fastigós... No acab d’entendre això de la reparació del dany i una reducció de condemna tan bèstia en un cas com aquest”. Vaig rebre aquestes línies d’indignació pocs minuts després que es conegués la sentència contra Pere Barceló Rigo per haver abusat i violat en repetides ocasions una nina de 10 anys. El capellà haurà de complir una pena de sis anys de presó. Les seqüeles de la víctima són eternes. No hi ha codi penal que justifiqui aquest absurd.

Em deman a què responia el somriure que exhibia el fastigós en arribar als jutjats. En tot cas, el va mantenir a la banqueta dels acusats, per ventura satisfet en comprovar que hi ha monstruositats que en aquest país surten econòmiques.

El rerefons de l’assumpte és gairebé tan cruel com la sentència. Durant anys, el rector va rebre el reconeixement i la protecció dels seus feligresos i l’empara dels seus superiors jeràrquics al Bisbat. Només el coratge del periodista Mateu Ferrer –catequista aleshores– va treure els fets de l’ostracisme.

Les societats també són monstruoses quan prioritzen el botxí a la víctima.La credibilitat moral que conserva l’Església és digna d’estudi sociològic... i psiquiàtric; i en aquesta terra el conservadorisme es barreja massa sovint amb la complicitat amb els dolents.

Per cert, Barceló Rigo és mallorquí. Ho dic per aquells que en el seu deliri xovinista vinculen la violència contra les dones a la immigració.

El sorprenent desenllaç del judici al capellà violador va compartir protagonisme informatiu amb el serial que viu el Partit Popular.

La dimissió de José María Rodríguez com a president del partit a Palma deixa enlaire el futur del rodriguisme.

I és que l’exdelegat del govern representa un cas peculiar, a mitjan camí entre el ‘canyellisme’ i el ‘bauzanisme’.

Gabriel Cañellas va formar polítics, ‘quadres’ útils per al partit. Rere el seu poder absolut, hi havia ideologia o, com a mínim, ideari, i uns codis identificables i que han perdurat fins ara.

En canvi, José Ramón Bauzá només es va envoltar de lacais al servei de tàctiques estèrils, útils únicament per a la seva croada personal. L’endemà que fos apartat de la primera línia, no quedava rastre de l’expresident.

Rodríguez ha estat tàctic i estratègic i ha comandat, amb resultats, exèrcits de militants; però sense Álvaro Gijón –arrossegat també per la trama de la Policia Local– no s’albiren hereus amb suficient pes polític com per continuar la seva obra. A l’altra part de la trinxera, els socialistes tornen a demostrar que dominen com ningú la tècnica de l’harakiri.

Francina Armengol és l’única líder de l’organització que clama contra la possibilitat d’investir president Rajoy, per ventura perquè també és l’única d’esquerres.

La batalla de la presidenta balear sembla perduda en un partit que es resisteix a entendre que abandonar les sigles implica també deixar pel camí els seus potencials votants.

stats