On són el xirucaires?

De vegades les paraules tenen l’encant de transportar-nos al passat

MARIA CUCURULL
MARIA CUCURULL filòloga. Coordinadora del butlletí de llengua InfoMigjorn

Parlar de ‘xiruques’ ja ha passat de moda. De fet, els més joves no saben ni què són. L’origen del nom ‘xiruca’ en realitat és força recent. Fou el 1950 quan l’empresari Esteve Fontfreda va manllevar del gallec el terme "Chiruca” per registrar una marca de botes. Chiruca és el diminutiu de Mercè en gallec i, a més, fou el títol d’una obra de teatre del dramaturg Adolfo Torrado, que es va representar molt els anys quaranta del segle passat. Fontfreda, en un gest romàntic, va decidir que la seva marca portés aquest nom per honorar la seva dona, la Mercè.

Per tant, darrere d’aquesta marca comercial que avui és un nom comú i es troba al diccionari s’hi amaga una història d’amor. Ara bé, més enllà de les intencions comercials del senyor Fontfreda, la ‘xiruca’ era el calçat dels excursionistes, dels escoltes i duia associats uns valors d’estima a la natura i de companyonia. Us hi heu parat a pensar que cada vegada que s’arracona un mot perdem matisos, fets i històries que no són cap altra cosa que petits tresors del nostre passat.

A més, ara que el turisme de muntanya està més de moda que mai, és una llàstima que se substitueixin paraules tradicionals per anglicismes. Tot i així, val a dir que la terminologia esportiva és molt canviant. Fa anys, els que sortien a córrer practicaven el ‘jòguing’, la substantivació del verb anglès “to jog”, és a dir, trotar. També hi havia els amants de fer ‘fúting’, que tot i que en anglès no existia aquesta expressió per referir-se a córrer, els nostres veïns francesos van inventar aquest concepte i nosaltres, sense pensar-ho dues vegades, ens el vam copiar. I avui... han arribat amb força els ‘runners’. Aquests atletes del segle XXI àvids de córrer per l’asfalt faci sol o plogui a bots i barrals, malgrat que encara no tenen una accepció al diccionari català, ja tenen verb: fan ‘rúning’.

Pel que fa al muntanyisme, ara s’anomena ‘randonner’, com en francès, i del verb trescar ja ens en podem oblidar perquè el que es porta és fer ‘trekking’. Per trepitjar fort cal anar amb roba fluorescent i calçar-nos unes botes de trekking.

Però si sou romàntics i no us deixeu endur per les modes, us convido a continuar usant les ‘xiruques’, perquè de vegades les paraules tenen l’encant de transportar-nos al passat. Proveu-ho i de ben segur que us vindrà al pensament la cançó: “Vella xiruca quantes hores passades...”