La sort

Ja tot és a punt. La maquinària de les eleccions s'ha posat en marxa i, per als que ens agrada el debat de les idees, la confrontació de projectes i models de país, venen unes setmanes apassionants. Hom descobrirà nous actius polítics, confirmarà el que sospitava sobre algun dels vells, podrà comprovar, un cop més, que molts dels programes electorals no són més que un catàleg de vaguetats, retòrica i bones intencions. Hi haurà qui farà un balanç positiu de la gestió feta, i d'altres furgaran en els punts dèbils o en les contradiccions en què, fatalment, incorren els governs. Hi haurà qui dibuixarà Andorra com si fos Xauxa i qui la pintarà amb una trista gamma de grisos. I potser seria bo abandonar un moment la còmoda closca de les Valls per mirar un moment cap enrere i cap als costats. Cap enrere per adonar-nos-en que l'anomalia andorrana ha estat un feliç accident de la història, i tants segles de pau són un privilegi i un patrimoni emocional que poques vegades es té en compte i es valora prou. I què tenim a França? Un país complex i tens, instal·lat en una contínua sensació de desconcert. A Espanya, l'espectacle grotesc del judici als líders catalans ha posat a l'aire les vergonyes d'una democràcia que arrossega un llast autoritari del que no pot –ni, el que és pitjor, vol– desempallegar-se’n. Andorra, país petit i tenaç, amb totes les disfuncions i zones d’ombra que vulgueu, en el repartiment de cartes ha tret alguna manilla i figures, i els jugadors les han col·locades prou bé. Ha tingut molta sort, i n’hauríem d’estar agraïts.