Ens en sortirem, però no tothom igual

Sense unes accions decidides, de cooperació internacional nord-sud, de cohesió social interna, d’igualtat, de protecció dels infants, i d’atenció i apoderament de les dones, no en sortirem tothom igual

Ens en sortirem. N’estic segur. Algun dia, no gaire llunyà però en tot cas molt més tard del termini que tothom desitgem, aquesta maleïda pandèmia serà un malson del que despertarem, un mal record que explicarem als nostres nets, i una pàgina més que, entre tots, haurem escrit a la història. Ens en sortirem. Però no tots, ni especialment totes, per igual. La Covid-19 no és igualitària. No distribueix uniformement l’extensió ni la gravetat de la malaltia, les defuncions, les seqüeles, els danys, els retrocessos, l’atur, la ruïna, la pobresa... La pandèmia aprofundeix, encara més tenebrosament, les diferències que ja existien abans.

De forma òbvia, les distincions que, arran d’una primera anàlisi, sorgeixen de manera més evident rauen entre els països de l’anomenat “primer món”, i aquells que responen al qualificatiu (sempre simplista), de “tercer món” o, més cruament i més antiquadament, “subdesenvolupats”. Fins i tot en aquest segon terme de la comparació entrarien també els “estats en vies de desenvolupament”. Nosaltres vivim al primer món (tot i que no pas tota la gent que viu al nostre voltant, ni de bon tros). Vivim al primer món, i per aquesta raó sovint oblidem la resta del planeta. Europa, l'Amèrica del Nord, el Japó i alguns altres estats gaudeixen (en general i amb importants matisos, als que em referiré després) d’un sistema de salut sòlid que pot donar a la majoria de les seves respectives poblacions una atenció sanitària àmplia, ràpida, eficient i de suficient qualitat.

No és el cas de certs estats de Centreamèrica i l'Amèrica del Sud, l'Àfrica o Àsia, en els quals la cobertura mèdica al gruix de la població és insuficient, deficient o directament inexistent (no em refereixo a les elits d’aquests estats, sinó al servei de salut al qual té accés, o no, la majoria de la ciutadania). Per manca de recollida de dades fiables és difícil avaluar amb exactitud, ara per ara, l’impacte de la pandèmia en aquests països. Algun dia, fent una anàlisi estadística retrospectiva, es coneixerà les conseqüències de la pandèmia en aquestes àrees geogràfiques. De ben segur són esfereïdores i molt més dramàtiques, en tots els ordres (mortalitat, seqüeles, crisi econòmica, atur, deteriorament del teixit productiu, afebliment de l’educació, etc), que les que patim des d’Europa.

Un altre fenomen erosiu, tant o més perjudicial a llarg termini, colpeja en aquests moments els països poc desenvolupats. La infància (sempre la víctima més vulnerable i més agredida per totes les calamitats que castiguen el món) es veu doblement devastada. A més de patir, a l’igual que els adults, les paoroses conseqüències de la pandèmia, en grans zones del món els nens i nenes són forçats pels pares a abandonar els estudis per treballar, en escandalós i immoral règim d’explotació infantil, per portar a casa algun migrat ingrés destinat a la subsistència de la família. Les ONG dedicades a la infància alerten que la pandèmia ha provocat l’atur i la penúria econòmica de milions de famílies d’Àsia, l'Àfrica i Amèrica del Sud, i que la misèria impel·leix els pares a obligar els fills menors d’edat (sovint de tan sols sis o set anys) a deixar l’escola per treballar en condicions infrahumanes en mines, abocadors d’escombraries o en la construcció.

Però no cal anar tan lluny. Ben a prop nostre, al “primer món”, també es manifesten diferències notables entre unes i altres persones. La pandèmia, com gairebé tot, també és classista. Barri ric i barri pobre. No tots els estats occidentals gaudeixen d’una cobertura sanitària pública universal, i entre els que en gaudeixen, no tots poden presumir d’una cobertura sanitària pública de qualitat. Només la sanitat pública té la vocació d’atendre tothom. Només una sanitat pública robusta, eficaç i ben dotada pressupostàriament ho aconsegueix. No tots els estats occidentals en disposen. En alguns d’ells, la qualitat assistencial és excel·lent en hospitals privats, mentre que el sistema públic és feble i no pot atendre tota la població en condicions correctes.

Però això no és tot: els districtes socialment menys afavorits situats al voltant dels centres de les grans ciutats europees i americanes pateixen una situació crònica d’atur, pobresa, degradació, abandonament escolar i manca d’expectatives professionals, que la pandèmia no ha fet més que agreujar. Per què? Doncs perquè la Covid-19 accentua aquesta “esquerda social”. Posaré només dos exemples: les necessàries mesures de confinament i distanciament social aboquen al teletreball. Però és obvi que el teletreball només és aplicable als tipus de feina mínimament qualificades. Els treballadors menys qualificats, pel fet de desenvolupar tasques no “teletreballables”, tenen moltes més probabilitats de patir ERTOs, acomiadaments i tancament de les empreses on treballen. El segon exemple se centra en els fills dels anteriors: l’educació a distància requereix uns requisits mínims (ordinador propi, espai personal individual per poder connectar-se i aïllar-se durant moltes hores, etc). Aquestes condicions sovint no es donen als barris desfavorits, d’habitatges petits, on viu atapeïdament una família que, com a molt i en el millor dels casos, disposa d’un ordinador per a tots.

Fins ara he exposat els probables empitjoraments de “l’esquerda geogràfica” i de “l’esquerda social” arran de la pandèmia. A tocar de nosaltres mateixos es constata també l’agreujament de “l’esquerda de gènere”, que tot i que la veiem diàriament amb els nostres propis ulls, no ens en volem adonar gaire. En presentaré només quatre pinzellades: tots sabem que en les circumstàncies actuals el personal sanitari, arreu del món, a causa de la pandèmia està sobresaturat de feina, sotmès a horaris excessius de treball, exposat a contagis, exhaust, estressat, al límit de les seves forces, i tensionat per unes condicions que superen el dimensionament dels sistemes de salut.

Doncs bé, l’ONU estima que el 70% del personal sanitari són dones. Numèricament, elles suporten molt més que els homes el sobreesforç titànic i heroic que recau sobre el col·lectiu sanitari. Per aquesta raó, el risc de patologies i seqüeles psicològiques per estrès i ansietat també amenaça més les dones que els homes. Això enllaça amb la segona pinzellada: el personal assistencial (cuidadores en residències de la tercera edat, cuidadores domiciliàries de personal depenent, etc) és aclaparadorament femení. Amb la proliferació de malalts de Covid en persones de més risc (ancians i patologies prèvies), aquestes dones també es troben sotmeses a una sobresaturació de feina, estrès, cansament, exposició a contagi, ansietat i risc de patir patologies i seqüeles psicològiques, similarment al personal sanitari. En tercer lloc: les estadístiques mostren objectivament que en general (amb pocs països com a excepcions) la pandèmia està provocant més atur femení que masculí. En paraules planeres: molts homes estan perdent la feina, però encara més les dones. I finalment, la conseqüència més tràgica: durant els confinaments domiciliaris els casos de maltractaments a dones (i nens) i violència de gènere han augmentat un 88% a Europa. Sí, heu llegit bé, a Europa. També a casa nostra (per cert, no desviem la responsabilitat: la culpa no és del confinament, sinó de certs homes).

Com a resum: ens en sortirem. Però sense unes accions decidides, a nivell mundial, de cooperació internacional nord-sud, de cohesió social interna, d’igualtat, de protecció dels infants, i d’atenció i apoderament de les dones, no en sortirem tothom igual. Alguns i algunes, molt pitjor.

Per saber-ne més

Oficial, però no real