Els sous dels cònsols

Ningú dels que ho poden fer afronta l'afer des de la racionalitat, des de la necessitat d'establir una legislació que reguli els sous dels càrrecs públics

Com el dia de la marmota que se celebra cada dos de febrer en determinats llocs d'Estats Units i de Canadà, a casa nostra cada quatre anys torna el debat sobre els sous dels cònsols. Acostuma a durar unes setmanes, en funció de quines siguin les repercussions en l'opinió pública. Després, poc a poc, es va apagant i sense posar-hi remei queda adormit fins que d'aquí quatre anys, després de les properes eleccions comunals, el debat tornarà a sortir del cau.

I dic que no s'hi posa remei, perquè la solució que els cònsols afectats per la polèmica acabin fent marxa enrere en la decisió d'augmentar-se el sou és només un pedaç, una resposta temporal a un estat d'opinió molt susceptible davant d'una situació econòmica gens favorable. Ningú dels que ho poden fer afronta l'afer des de la racionalitat, des de la necessitat d'establir una legislació que reguli els sous dels càrrecs públics.

Jo vull els millors per dirigir els afers públics, els més competents i, per tant, sóc del parer -ho he dit i ho escrit múltiples vegades- que els nostres governants han de tenir una remuneració en funció de la tasca i la responsabilitat que exerceixen. Perquè si no és així, únicament els qui tenen més diners i més patrimoni acabaran exercint les responsabilitats públiques. I és un flac favor a la democràcia i a la representació de la pluralitat de la societat.

Però al mateix temps s'ha d'evitar l'abús, per preveure la temptació que algú aspiri al poder públic només pel sou que cobrarà o pel salari que podrà augmentar-se un cop sigui a dalt de tot. El debat ja era damunt la taula fa quatre anys, tant pel que fa a l'increment de sous que s'autoatorgaven determinats cònsols, com per la diferència de salari entre uns i altres. I es tornarà a repetir d'aquí quatre anys si no s'hi posa sentit comú i es legisla definitivament.