De sucre

Això mateix passa cada dia: molts conductors fan cas omís d’aquell semàfor, com si no existís

Soc davant de casa, a punt de creuar el carrer després que el semàfor dels vianants em doni llum verda. A demanda. El semàfor ha canviat de color després que pitgés l’únic botó de semàfor en tot l’univers que deu funcionar com Déu mana. Dos cotxes se salten el 'seu' semàfor. Vermell, sense cap mena de dubte. No han alentit la marxa, no han mostrat en cap moment la més mínima intenció de frenar. Com si aquell semàfor fos l’únic en tot l’univers que no cal respectar. Llavors em ve al cap una expressió que fan servir a les terres de l’Ebre per dir que alguna cosa sembla el que sembla, però en realitat és una altra cosa. En el sentit que no cal prendre-se-la gaire seriosament. Això o allò és “de sucre”. No em feu dir si l’expressió s’utilitza en altres indrets de parla catalana perquè no ho sé i no ho he trobat en cap diccionari, ni tan sols a l’Alcover-Moll. Un examen és de sucre, per exemple, quan no compta per a la nota final. I també hi ha semàfors de sucre, pel que sembla. I passos de vianants de sucre. Hi ha una patrulla de policia a no massa distància d’on soc, però suficient per no haver vist res. Estic tan indignada amb els cotxes que no han parat que em plantejo d’acostar-me als agents i explicar-los que això mateix passa cada dia, que molts conductors fan cas omís d’aquell semàfor, com si no existís –per a més referències, és un semàfor molt a prop del cementiri vell d’Escaldes-Engordany. Al final desisteixo i penso que n’escriuré un article. I aquí el teniu. No dec ser l’única que es troba en situacions com aquesta. Jo tinc la sort de tenir una columna quinzenal per denunciar-ho.

Etiquetes