EscriptoraEn èpoques propenses al dramatisme i a l’angoixa existencial, pot ser especialment recomanable dedicar el màxim de temps possible a reflexionar sobre totes aquelles qüestions insignificants que –atesa la insignificància que els és inherent– mai no estimulen prou en els períodes de placidesa. I és que la banalitat –tan avorrida quan allò que es busca són emocions intenses– esdevé un bàlsam ben interessant quan l’emotivitat es torna desbordant.
Les qüestions insignificants poden variar en funció dels gustos personals i de la pròpia quotidianitat. Per exemple, una bona pregunta absolutament irrellevant per a un cinèfil seria per què les pel·lícules franceses remarquen sempre el nombre aproximat d’espectadors que la pel·lícula acumula a França. Fins i tot es podria allargar la cavil·lació en un exercici naturalment inútil memorístic i concloure que, molt probablement, és francament difícil recordar el títol d’una pel·lícula francesa que tingués un cartell lliure del reclam "Més d’un milió d’espectadors a França". Aleshores seria factible invertir uns quants minuts més –minuts que ja no es dedicaran a les qüestions que generen angúnia– i demanar-se si aquest milió d’espectadors que té tota pel·lícula francesa és un grup estable de cinèfils –l’únic milió de cinèfils de tot França, caldria suposar– que va en massa al cinema cada cop que s’estrena una pel·lícula rodada al país.
Els qui no es consideren amants del cinema no s’haurien d’amoïnar, en aquest punt, ja que són moltes més les preguntes insignificants que tenen igualment al seu abast. El gest tan quotidià de rentar-se les dents, per exemple, pot incitar a reflexionar sobre els nou de cada deu dentistes que recomanen una marca de dentífric. Les preguntes podrien ser: per què no recomana la marca, el desè dentista? Li han demanat si la recomana i ha respost que no o simplement no ha pogut dir la seva perquè no estava localitzable el dia que es feia la pregunta? En recomanaria cap altra, de marca, aquell dentista underground? I si fos així, no seria bona idea anunciar la marca recomanada pel dentista díscol –amb el reclam "només un de cada deu dentistes recomana"– per tal d’atreure els qui s’oposen a les tendències mainstream? Per altra banda, també caldria preguntar-se si la marca de dentífric recomanada per nou de cada deu dentistes és realment recomanable: si la conclusió és positiva, tal vegada s’hauria d’identificar el dentista que, de manera irracional i injustificada, es nega a recomanar aquella marca de dentífric indiscutiblement recomanable: com, si no, s’evitarà que un usuari inconscient esculli el dentista insensat per a la revisió anual?
Continuam amb més preguntes sense transcendència: quin és l’abast de les consultes que es poden fer al farmacèutic després de llegir "les instruccions d’aquest medicament"? És a dir, seguint l’ordre cronològic que es desprèn del prototípic missatge amb fons blau, primer es compraria un medicament per criteris subjectius, com es compra un moble d’Ikea; en arribar a casa, es llegirien atentament les instruccions i es buscarien al diccionari, si s’escaiés, les paraules que no s’entenen, i finalment s’acudiria al farmacèutic –ha de ser el mateix farmacèutic que ha venut el medicament a l’usuari o pot ser un farmacèutic qualsevol?– amb les consultes que hom ha anotat per escrit o mentalment.
Ara bé, una altra pregunta rabiosament insubstancial: es podrien fer consultes relacionades amb algun aspecte de la lectura que l’usuari hagi considerat curiós o fins i tot divertit? Hom pot animar-se i, ja posats, fer com als clubs de lectura i preguntar al farmacèutic si hi ha res d’autobiogràfic, en els efectes secundaris freqüents del prospecte? I sobretot: tindria dret a sentir-se ofès, el farmacèutic, veient que s’ha comprat un medicament amb arbitrarietat i gosadia i que només l’ha consultat en finalitzar la lectura de la part sucosa de les instruccions?
De preguntes insignificants, però, se’n poden trobar a tots els àmbits i en totes les situacions: en menjar un iogurt –quants adverbis es degueren tenir en consideració, abans d’escollir el "preferentment" per indicar la data de consum dels productes?–; en observar l’horripilant imatge que il·lustra un paquet de tabac –deu ser fill d’un fumador, l’infant que apareix a les fotografies dels paquets de cigarrets per conscienciar sobre els perills de fumar i sobre els fumadors passius?–; en revisar la pròpia anatomia –de què serveixen, les ungles dels peus?–, etcètera.
En temps de preocupacions importants, doncs, cal inevitablement aferrar-se a la intranscendència: quatre de cada dos psicòlegs ho recomanen.
