OPINIÓ

La tanca

Albert Camus va escriure en el seu article El segle de la por, publicat el 1948, que “el segle XVII va ser el segle de les matemàtiques; el XVIII, el de les ciències físiques, i el XIX, el de la biologia. El nostre segle XX és el segle de la por... Si la por en si mateixa no pot considerar-se una ciència, no hi ha dubte que és… una tècnica”.

El segle XXI és testimoni de l'arrelament i l’expansió d’aquesta tècnica. La geopolítica de la por ha modelat el món i l’ha dividit amb una tanca invisible que el parteix en dues zones. Una és un territori segur i l’altra és hostil, plena de perills, i els seus pobladors són sospitosos i gent de mala fe. Els habitants de la franja segura poden creuar la frontera que delimita la tanca quan volen per explorar l’altre territori i conèixer de prop l’hàbitat natural dels seus residents. Una vegada finalitzada l’aventura, tornen carregats de records i fotografies de llocs i cares de desconeguts que viuen en aquell món, a vegades són nins i nines somrients a qui no es reconeix el dret a l’anonimat per ser menors i, sobretot, ningú ha signat l'autorització de la cessió de les seves imatges per compartir-les a les xarxes socials. D'altra banda, els habitants de la zona hostil no tenen dret a embarcar-se en aventures espontànies per descobrir el més enllà de la tanca, han d'acreditar les seves bones intencions. I en l'intent alguns es converteixen en escuma de la mar mentre molts estan perduts en el regne d’Hades, vius i, sense més brúixola que les ganes de sobreviure.

La tanca té vida pròpia, s’amplia i es redueix segons el grau del terror que cal infondre. La por és l'arma més destructiva que usa l'ésser humà en contra de si mateix, controla la seva ment, on s'ha instal·lat una alarma que l'avisa contínuament que res és segur en aquest món. La por viu en el nostre interior, tenim por d'envellir, de no agradar, d'allò diferent, de la vida i de la mort. Els tentacles de la por s'infiltren, també, a través de les pantalles que es varen convertir en la nostra segona casa; dediquem molt temps contemplant-nos en elles i parlant a través d'elles, són com les aigües del llac que varen reflectir a Narcís la seva bella vanitat. El big data, mentrestant, s’alimenta de les informacions de les nostres tribus cibernètiques i perfecciona les tàctiques per infondre'ns més por. Sonen les alarmes… Ens està atacant un microorganisme!

No pretenc frivolitzar amb assumptes importants, però la irrupció sobtada del coronavirus en les nostres vides em convida a reflexionar. Un diminut organisme paralitza tota una potència econòmica mundial, i posa en evidència les nostres fragilitats i prejudicis latents. La zona de seguretat s'ha reduït una altra vegada i és trist veure persones clamant que no són virus. G. Orwell tenia raó quan va dir en la seva novel·la 1984 que "si se'ls permetés entrar en relació amb estrangers, descobririen que són criatures iguals a ells en l'essencial, i que tot el que s'ha dit sobre ells és mentida".