El tardaner

Reconec que em fa cosa, això de parlar d’un servidor. Però aquesta mena de soliloquis tenen un valor importantíssim: obliguen a pensar, a defensar el que penses

Hola. Sí, soc jo. Havia d’haver enviat aquest modest escrit fa un parell o tres d’hores. Perdonin. Tot i que el món digital no està sotmès als mateixos condicionants de la prema impresa –que depèn d’hores de tancament, d’operaris que han de conciliar la vida laboral i familiar, i de rotatives, que són màquines delicades i que no es poden fer anar a la babalà– tinc el compromís tàcit d’enviar l’article dimecres a la tarda. I he badat. Miserablement. Tinc una bona excusa, però, que espero que els responsables d’editar i penjar això me l’acceptin. És que els amics de la Societat Andorrana de Ciències, via Associació d’Escriptors, m’havien convidat a fer una xerrada a la Llacuna, una d’aquelles que graven i, en un futur hipotètic i espero que llunyà, serviran de testimoni post-mortem.

Reconec que em fa cosa, això de parlar d’un servidor. Però aquesta mena de soliloquis tenen un valor importantíssim: obliguen a pensar, a defensar el que penses i a què aquest pensament tingui una certa lògica i estructura. No sé si l’amable públic que va vèncer totes les temptacions per no anar-hi (que són moltes i molt diverses) en va treure l’aigua clara. Jo m’ho vaig passar molt bé i això és el que compta. Com a penitència, he hagut d’escriure aquest article al cotxe, de nit, cansat, camí cap a casa, amb l’ordinador a la falda i amb la sospita d’estar violant alguna norma de seguretat del trànsit. És la darrera bona obra del dia. Bona nit a tothom.