Opinió 17/09/2017

El teatre afecta el cervell

Les arts escèniques són prou presents en la revolució educativa que vivim?

i
Roser Porta
2 min

Classes d’anglès per a nadons d’un mes, amb tota la família implicada, amb mètodes i estímuls innovadors i moderns. Amb la matrícula ja et tramiten una futura plaça a les universitats d’Oxford o de Cambridge; pots triar. Es veu que també ho tens bé per entrar directament a Administració i Direcció d’Empreses i tens moltíssims números per acabar dirigint la Mercedes o qualsevol companyia de les que cotitzen fort a l’Ibex 35. Classes de ioga per a nadons d’un any, amb tota la família i amb mètodes, eines i recurs innovadors i moderns. Es veu que amb la matrícula – que fas evidentment en un entorn emocional òptim, riquíssim i estimulant- ja et donen informació per ser immensament feliç a la vida.

“Quina sort!” penso i llenço els fulletons de publicitat a la brossa, mentre bado mirant el twiter. “L’art al carrer és sense cap dubte una de les millors eines de creació de nous públics que existeix”, diu Giulia Poltronieri, una gestora cultural i distribuïdora dels espectacles d’Escarlata Circus. I se m’acut que arrossegar els fills per places i teatres del món és una inversió tan bona com la millor acadèmia d’anglès. Plantar el cul al terra d’una plaça quan fa bon temps –al festival Trapezi de Reus, un vespre d’estiu a Sant Julià, una festa major d’Andorra la Vella, o a Fira Tàrrega que acaba de tancar una altra edició- i deixar-se sorprendre per un mag, per un faquir una mica punk, per uns acròbates, uns ballarins o uns actors, és un plaer. O per uns músics o uns pintors. I a l’hivern entrar en sales grans i petites, una sessió de cine, un concert familiar de l’ONCA, un espectacle al Comunal...- amb aquell punt de ritual que té anar al teatre, o a concert, una mica més mudats que a la plaça- i deixar-se sorprendre per tot allò que fa sentir i pensar, deu estimular milers de neurones alhora i deu ser directament proporcionals a les dosis de creativitat i de curiositat, a més d’un altre plaer.

Vist aquest impacte en el desenvolupament i en la capacitat crítica, el teatre, les arts escèniques en general, són prou presents en la revolució educativa que vivim? Quin paper hi ha de jugar l’Escena Nacional en aquest panorama? Hi podria ser encara més present?

Plantem el cul al terra o a la butaca perquè en un futur aquests puguin tenir estones d’intensitat i siguin públic que pugui viure experiències com Bodas de sangre de La Perla 29 a la Biblioteca de Catalunya, un Lorca trasbalsador i immens en mans d’Oriol Broggi i el músic Joan Garriga. I també perquè siguin espectadors de moltes i interessants temporades conjuntes de la capital i Sant Julià. Per cert, ara que s’acosta la propera: ens encantarien temporades amb espectacles de més gran format, amb més experimentació i innovació perquè no hàgim de sentir parlar aquell periodista sobre Joan Pera.

stats