Aclarim-ho d’entrada. Una entrevista és un diàleg entre dos interlocutors, l’informant que la protagonitza i l’investigador que la condueix mitjançant preguntes entorn d’un determinat tema d’interès. Evidentment, d’intervius, se’n poden fer a un ciclista, un transsexual o una immigrant que hagi travessat l’Estret, però avui aquí bàsicament ho rescindirem a escriptors, polítics i intel·lectuals.
La primera vegada que en vaig enllestir una va ser amb motiu de la reestrena de 'Siau benvingut' d’Alexandre Ballester al Teatre Principal de Palma per al suplement 'Bellver'. Tanmateix, havia d’aparèixer en un espai literari i allò col·lidia amb les seccions de cultura i actualitat del diari, de manera que l’enregistrament hagué de quedar estotjat dins un calaix. Però quan dedicàrem un dossier central a l’escriptor pobler a la revista 'Lluc', aquests homenatges sempre els encetàvem amb un enraonament amb el personatge en qüestió. Va ser llavors que rescatàrem el text de Ballester degudament tunejat per a l’avinentesa.
En aquell temps, record dos models d’entrevistes que em feien molt el pes. Un era les que oferia cada dissabte Pere Antoni Pons al suplement 'L’espira', i les altres, les del director de 'L’Avenç', Josep M. Muñoz. La caducitat de la premsa diària és tan elevada que ves-les tu ara a cercar, les primeres, si no fos perquè l’autor les recollí en un volum que vos recoman encaridament: 'Tot són veus, tot són mons' (Lleonard Muntaner, Editor).
Mensualment, Muñoz dedica devers el quinze per cent de les planes de 'L’Avenç' a un diàleg profús i dilatat amb qualque personatge potent i influent de la vida pública catalana. És tradició, per exemple, veure’s les cares amb els presidents de la Generalitat de Tarradellas ençà —val a dir que el magazín nasqué durant la Transició. Quan estava a 'Lluc', i seguint aquests exemples, vaig sol·licitar d’entrevistar Eliseu Climent. El gravíssim problema vingué del fet que no em podia desplaçar fins a València i de la feina se n’hagué de cuidar Núria Cadenes. A dalt apareixia el meu nom, i a sota, carregat de dubtes, hi vaig postil·lar que la transcripció havia corregut a càrrec d’ella. Però una entrevista amb prou feines la pots dur preparada prèviament ni les preguntes planificades a la bestreta, i si no hi interactues davant, et perds tot el joc de mirades, gestos, rialles, complicitats trunyellades, etc. Em vaig errar. Aquell treball va ser molt més cosa de na Núria que no pas meva.
I del sud al nord, perquè les properes entrevistes se succeïren durant un parell d’anys que jo pujava, seguit seguit, a la Universitat Catalana d’Estiu de Prada. La primera a l’escriptor rossellonès Joan-Daniel Bezsonoff, el curs següent al líder del PSAN, Josep Guia, i el darrer any, a l’escriptor i polític eivissenc Bernat Joan. L’hàbitat de totes tres acabà essent la revista 'Serra d’Or', que és la darrera que m’ha comanat encàrrecs d’aquest caire, per bé que les tres anteriors foren decisió personal meva.
De fet, de l’aparició de la de Bezsonoff, vaig tenir-ne notícia de Menorca estant. Havia acordat amb el poeta Ponç Pons que n’hi volia fer una de les que més bon gust de boca m’ha deixat. S’explica, ras i curt, per la quantitat d’hores que passàrem plegats. Quedàrem per dinar a Alaior, després anàrem a ca seva, vaig conèixer sa dona (na Roser) i els fills, em parlà de Thoreau, em dugué a la cabanya on escandia els versos, m’obligà a escriure-hi quelcom a una biga estil Montaigne i férem el que ens havíem compromès a fer. En acabat, en dir-li que allò s’estamparia a 'Serra d’Or', on tenia pendent de treure’n una amb l’autor d’'Una educació francesa', com que ell n’era subscriptor, la desplegà damunt la taula talment un mapa. Ja havia sortida.
Les ganes d’interviuar gent nova les continuu tenint, les renov i cada dia les canvii. Si ara n’hagués d’efectuar una, vos confés que m’agradaria entrevistar Enric Juliana, Valentí Puig, Antonio Papell, Aina Calvo i Joan F. López Casasnovas per dir els cinc primers que se m’acuden. Però també és ver que la cosa més senzilla del món avui hauria estat emplenar aquest article amb tot de noms de gent qui m’agradaria sotmetre a un tercer grau.
