OPINIÓ

La tergiversació dels ‘delictes d’odi’

La sala civil i penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (interlocutòria núm. 72/2018, de 28 de juny) ha desestimat la querella que el ministeri fiscal havia interposat contra el diputat del Parlament de Catalunya Ferran Civit per la comissió d’un “delicte d’odi” de l’article 510 del Codi Penal. Els dies 2 i 3 d’octubre aquest aforat va publicar cinc missatges en el seu compte de Twitter (tres dels quals retolats amb el hashtag #caphotelambpolicia) en què, com a reacció als episodis de violència policial viscuts en ocasió del referèndum d’autodeterminació del primer d’octubre, exhortava els seus seguidors a obstaculitzar el sojorn al país de part del contingent desplaçat a Catalunya (‘No deixeu dormir en calma a qui us reprimeixi. Feu soroll tota la nit!’) i a fer boicot als hotels que l’allotjava fins a aconseguir-ne l’expulsió. Si bé aquí el tribunal ha considerat que els fets no són constitutius de delicte, hi ha altres casos similars pendents encara de resolució judicial, com la macrocausa de Reus (jutjat d’instrucció núm. 2), amb més d’una vintena d’investigats.

En aquest mateix context, només dues setmanes abans, la secció primera de l’Audiència Provincial de Lleida (interlocutòria 322/2018, de 12 de juny) havia decretat l’arxivament de la causa oberta pel jutjat d’instrucció núm. 1 de la Seu d’Urgell, també per “delicte d’odi”, contra vuit professors de tres centres educatius de la localitat per la denúncia d’alguns pares d’alumnes, membres de la Guàrdia Civil, contrariats pels comentaris que haurien formulat els docents l’endemà del referèndum. Coneixem almenys un altre cas anàleg: els nou professors de l’institut El Palau de Sant Andreu de la Barca, a sis dels quals s’ha acordat el sobreseïment (jutjat d’instrucció núm. 7 de Martorell). Però probablement l’episodi més sorprenent és el de l’activista investigada pel jutjat d’instrucció núm. 2 de Tarragona, igualment per “delicte d’odi”, pel simple fet de penjar una pancarta al balcó de sa casa amb les frases “Police, go home” i “Som gent de pau” (!).

Amb pretensió clarificadora: el genèricament denominat “delicte d’odi” o, millor en plural, “delictes d’odi” (i també “delictes antidiscriminatoris” o “delictes protectors del principi d’igualtat”) s’incorporen a la legislació penal espanyola a través de diverses vies concurrents amb l’objectiu de tutelar les condicions de “seguretat existencial” de determinats col·lectius amb un grau major o menor de vulnerabilitat. Dit simplificadorament, d’una banda es castiguen els delictes d’odi “amb fets” o delictes “d’actes d’odi” ('hate crime') mitjançant la introducció d’una circumstància agreujant genèrica de la responsabilitat criminal (art. 22.4 del Codi Penal), que incrementa la pena de qualsevol delicte (un assassinat, per exemple) si s’ha comès per motius discriminatoris (racistes, ideològics, religiosos, sexuals, etc.). I en segon terme, es tipifiquen els delictes d’odi “amb paraules” o el discurs de l’odi ('hate speech') a través de la creació d’una figura delictiva específica, prevista en l’art. 510, en què es castiga essencialment –no és possible matisar– la incitació a l’odi (i també a l’hostilitat, discriminació o violència) per les mateixes raons.

En relació amb l’art. 510, que és el que aquí interessa, perquè la incriminació del discurs de l’odi resulti conciliable amb el dret fonamental a la llibertat d’expressió cal reservar la rellevància penal als casos més greus. Quins? Aquells en què la incitació pública resulti idònia per esperonar directament o indirecta els receptors a l’agressió cap als col·lectius protegits (perill de generació d’un clima que pugui propiciar el “pas a l’acte” en termes d’imminència). I per això resulta imprescindible fer-ne una dissecció contextual (en la línia del denominat test de Rabat o de les recomanacions de la Comissió Europea contra el racisme i la intolerància): capacitat d’influència de l’emissor del discurs, context en què té lloc, mitjà utilitzat, naturalesa del llenguatge emprat, perfil de l’audiència, etc. Certament, no sembla el cas dels episodis relatats.

Però encara hi ha una raó més evident que impedeix l’aplicació d’aquest delicte a la constel·lació de casos vinculats als fets del primer d’octubre i dies posteriors: les forces i cossos de seguretat no constitueixen un dels col·lectiu diana protegits en l’art. 510. Els col·lectiu diana paradigmàtics es conformen a partir de criteris de pertinença racial o ètnica (aquest va ser el nucli originari de cobertura de la legislació penal antidiscriminatòria), i s’han anat eixamplant en atenció a l’opció sexual, l’adscripció a una confessió religiosa, i, entre d’altres, la professió d’una ideologia determinada. Aquesta darrera sembla que és la que es pretén constatar en els casos judicialitzats, però ni és possible afirmar que la Policia estatal o la Guàrdia Civil com a instituts armats tinguin ideologia pròpia (ni els seus membres de forma individualitzada una ideologia definida, singular i compartida), ni que, per tant, la condició de policia representi un marcador de grup en aquest context.

De manera que el ministeri fiscal està obligat a arxivar les denúncies sense ni tan sols obrir-ne diligències (art. 5 del seu Estatut orgànic) i els jutges a desestimar de pla les querelles que es presentin (art. 313 de la Llei d’enjudiciament criminal). Qualsevol altra actuació (excepte si hi concorreguessin altres delictes) suposa una aplicació analògica “in malam partem” de l’art. 510 prohibida pel principi de legalitat en matèria penal.

Etiquetes