Si qualque cosa ha deixat clara la sentència del cas Nóos –a més del paper d’abnegada i incapaç mestressa de casa que s’atorga a totes les dones–, és que el color dels governs condiciona la persecució de la corrupció. Des de divendres migdia, hi ha opinions victimistes que descobreixen centralistes mans negres al darrere de la radical exoneració de tots els acusats no relacionats amb la trama balear del cas. El dubte és raonable: el 'modus operandi' dels delinqüents Urdangarin-Torres és el mateix a Balears que al País Valencià i a Madrid. Però cal recordar que només a les illes el PP no ha governat amb àmplies majories durant tot el temps de la instrucció. És el 2010, amb Antich liderant un govern progressista que acabava de desempallegar-se d’UM, quan el cas arriba al jutge Castro. A partir d’aquí, la caparrudesa professional del jutge, la decisió política dels governs d’esquerra i el rigor i la feinada de l’Advocacia de la Comunitat han proporcionat al tribunal la munició empírica necessària per donar per demostrada la mateixa corrupció que en territori PP no s’ha aconseguit. Convé recordar-ho cada vegada que el virginal cor popular entaferra l’estupidesa retòrica de “la justícia ha fet la seva feina”. I tant que l’ha feta, però la trama balear ha estat il·luminada per una Advocacia que pedalava nit i dia la dinamo testimonial, mentre a les altres ha anat a les fosques, caminant a les palpentes per un laberint que els governs regionals feien voluntàriament enrevessat. Aquesta és la diferència. Em direu que a Andalusia governa l’esquerra i que fa la traveta a la justícia constantment. I negaré que sigui l’esquerra i recordaré que allà mai no hi ha hagut sana alternança.
