OPINIÓ
Opinió 04/08/2019

I si torna a haver-hi eleccions?

i
Joan Miralles
6 min

Sense entrar a debatre qui n'és el responsable, el fracàs de la investidura de Pedro Sánchez obre la porta més que mai a unes noves eleccions. Queden dos mesos frenètics de negociacions per davant en què tots els escenaris semblen encara possibles. Les darreres dades del CIS, però, són una temptació per al PSOE que, fiabilitat de les dades a part, estaria en disposició de menjar-se tot el pastís o, com a mínim, situar-se en una posició molt més còmoda que l'actual.

Dels partits d'àmbit estatal, la intenció de vot directa al Partit Socialista arribaria al 41,3%, molt per davant del suport als populars que, tot i pujar lleugerament, assolirien tan sols el 13,7%. Podem deixaria de fer nosa i disminuiria la seva capacitat d'influència perquè baixa fins a un magre del 13,1%. El fantasma de Vox es transformaria en un aliat contracorrent tot assegurant la desfeta en escons de la dreta en desinflar-se fins a un testimonial 4,4%. Finalment, Ciutadans patiria el càstig del seu electorat més d'esquerres i baixaria fins al 12,3%, fet que l'obligaria a replantejar el seu suport al partit més votat i molt probablement abandonant el frontisme dreta-esquerra.

Un pacte PSOE-Ciutadans sembla encara llunyà i improbable, però no és ni de bon tros descartable ni en els propers mesos ni en uns futurs comicis. No hem d'oblidar que el PSOE és un partit d'obediència estatal i, per molt que el PSIB pugui tenir certa sensibilitat de país, no deixa de ser el mateix partit en el qual Alfonso Guerra clama per un pacte amb el partit taronja. Si fos així, ens trobaríem amb la paradoxa que milers de ciutadans de les Illes Balears, nacionalistes, autonomistes o regionalistes, haurien ajudat el Partit Socialista a posar les bases d'un acord de govern amb un partit obertament centralista. El que està fet, fet està, però cap on tirar si torna a haver-hi eleccions generals?

Tot i la més que possible millora dels resultats del PSOE, la majoria absoluta no està en cap cas assegurada. És prest per parlar de pactes, però si el PSOE puja tant com sembla i queda a pocs escons de la majoria absoluta, és més que probable que opti per governar sol i amb acords puntuals que no en coalició. En aquest context, partits d'àmbit autonòmic com el PNB, Coalició Canària, Compromís o el Partit Regionalista de Cantàbria seran més influents que mai i alhora decisius per posar fre a una onada centralitzadora que aquest pic podria venir des de l'esquerra.

A totes les eleccions generals, el mal anomenat vot útil ha restat força als partits no estatals. Encara que tothom és conscient de la seva importància, a diferència de Catalunya, País Basc o les Illes Canàries, mai hem tengut cap diputat autonòmic que defensi els interessos de la nostra comunitat que, no fa falta dir-ho, són molts i legítims. No ho hem de prendre com una realitat inalterable i faríem bé de seguir l'exemple d'altres comunitats com la valenciana o la càntabra que, una vegada apresa la lliçó, es beneficien de tenir una veu pròpia a Madrid. Però per assolir la fita, de quina realitat partim?

Els darrers 20 anys, els partits lliures d'obediència a Madrid han provat d'obtenir representació amb diferents fórmules: en solitari, en coalició entre elles o en coalició amb altres partits d'àmbit estatal. Si miram els resultats electorals dels principals partits d'àmbit balear en solitari, a l'esquerra, el PSM o MÉS tenen una forquilla de vot que oscil·la entre els 23.482 vots (5,9%) obtinguts a les eleccions generals del 2000 i el màxim històric de 33.931 vots (7,02%) de 2015. Fora de l'àmbit d'esquerres, les dades oscil·len entre els 8.372 vots (2,1%) de l'any 2000 i els 12.902 (2,67 %) que El Pi tragué el 2015. En tots els casos, han quedat lluny d'obtenir representació. Tanmateix, no deixen de ser 46.833 votants (suma dels vots el 2015) que han dipositat en unes mateixes eleccions paperetes reclamant una veu pròpia, suficients per tenir un diputat.

No obstant això, en coalició 2 i 2 no han sumat mai i s'ha d'analitzar molt bé el context i els actors que hi participen. S'hi ha de creure o no val la pena començar. Així fou el 2004, quan el PSM encapçalà amb convicció la coalició d'esquerres “progressistes” que, tot i obtenir manco vots que la suma dels seus integrants per separat en comicis anteriors, quedà prop d'obtenir representació amb 40.289 vots (8,57%). Per contra, quatre anys més tard es prioritzava l'eix nacionalista amb una coalició feta a correcuita i sense gaire confiança entre els mateixos promotors de l'invent. Unitat per les Illes, la suma de PSM i UM i ERC, obtingué 25.576 vots i quedava lluny de l'acta de diputat. Vist en perspectiva, tot i que la suma de sigles no suposa mai per si mateixa la suma dels seus electorats, és l'opció que més a prop ha estat d'obtenir representació. Sobretot, si hom es pren seriosament el projecte comú com ho feu Progressistes.

El 2016, la irrupció de Podem impossibilità la repetició de Progressistes, i MÉS acceptà abandonar el lideratge per anar de comparsa d'un Podem a l'alça com a número 3. Un suport que tan sols aconseguí incrementar amb 6.184 vots els resultats dels podemites respecte de les anteriors eleccions i que deixaren sense representació els ecosobiranistes. L'absència d’El Pi als comicis i la manca d'un projecte netament nacionalista impulsaren ERC i els independents a presentar-se sota el paraigua de Sobiranistes, que aconseguiren treure 7.400 vots (1,6%) en comparació amb els 4.681 que havia obtingut ERC el 2011. El maximalisme independentista, la manca de mitjans i les poques possibilitats reals d'entrar frenaren uns millors resultats, però són la representació clara de l'existència d'un votant nacionalista fidel que no vol votar opcions diluïdes en projectes d'àmbit estatal. Perquè, per regalar els vots a una força que no ens representarà, no fan falta coalicions.

Si es repeteixen uns futurs comicis, les opcions d'obtenir representació per separat tornarien a ser complicades amb un MÉS a la baixa i un El Pi que hauria de quadruplicar gairebé els resultats de les darreres eleccions. Una veu pròpia a Madrid no és per tant un repte fàcil. Però quan ho ha estat? No fa falta dir que cal un projecte engrescador però, per bo que sigui, hem de ser conscients que no convencerà tothom. En coalició, o hi haurà decebuts dins MÉS per pactar amb forces que no són estrictament d'esquerra o, en cas d'un nou pacte amb Podem, n'hi haurà per renunciar a ser una opció netament illenca i caure en el sucursalisme. Pel que fa a El Pi, o bé es presenta en un projecte comú que prioritzi un millor finançament i que respecti el principi d'equitat, o bé preferirà de nou concórrer en solitari.

En qualsevol de les opcions, cal que hi hagi confiança. I sobretot il·lusió entre els militants i dirigents del partit i que aquesta il·lusió s'encomani a la ciutadania. I més ara, quan no pocs es plantegen si val la pena tornar a votar. O qui sap, potser el que falla és precisament aquesta idea de fer partit abans que fer país. Perquè, qui diu que han de ser els partits tradicionals els qui han de liderar un projecte de país? Una altra opció que s'ha formulat els darrers mesos i que no em desagrada gens és la de presentar una candidatura unitària en què el cap de llista sigui algú independent de prestigi a qui totes les forces polítiques nacionalistes, autonomistes i/o regionalistes donin suport. Es tractaria de fer un programa amb aquells punts comuns que tothom comparteix i que tots sabem, abandonar personalismes, partidismes i altres ‘ismes’ i mirar de ser pragmàtics i propositius. Fer un projecte de país al qual tothom s'hi pugui sumar.

He de reconèixer que com a cap de llista independent per El Pi a les darreres eleccions generals potser no som el més indicat per fer la proposta, en som conscient. Tanmateix, hi ha poc temps i no pocs entrebancs per superar, i si aquesta idea prospera, no es pot badar. Perquè, encara que sigui amb vista al 2023, s'ha de sembrar una llavor que permeti a la nostra terra deixar de ser la gran oblidada de l'Estat. Si una cosa vaig aprendre a les eleccions és que hi ha una consciència clara que hem de tenir una veu pròpia a Madrid. Fa falta un motiu d'esperança que animi tothom a votar per defensar els interessos de les Illes perquè, anant a la defensiva o a remolc, mai podrem avançar com a país. I encara pitjor que no votar des de la convicció és córrer el risc de fer créixer el que es vol evitar.

stats