A tota hora i en tot lloc

Els filòlegs moren com mosques, uns precipici avall, altres, saltant pel pont

Els filòlegs moren com mosques. Uns es llencen precipici avall mentre s’estiren els cabells, altres salten pel pont més pròxim totalment embogits. N’hi ha que s’ofeguen; els falta l’aire, els falta l’aire i de cop, patam, adéu, asfíxia total. Alguns han documentat casos de filòlogues, més exòtiques elles, que s’han fet l’harakiri. Hi ha professores de català que s’han intentat vacunar, però no els ha fet efecte. Han mort com els altres. Hi ha relats que fan encongir el cor, no hi ha hagut pietat, la brutalitat ha estat màxima. Han patit com si els esquarteressin.

I és que sembla que ja no hi ha solució, l’epidèmia s’ha estès de tal manera que no té cura. De fet, ja té categoria de pandèmia segons l’OMS.

La pateixen periodistes, tertulians de televisió i de ràdio, mestres, -sí mestres- i professors -sí, sí-, perruqueres, lampistes, enginyers tècnics i superiors, banqueres i economistes, piragüistes, saltimbanquis i actrius. Ha arribat a tot arreu. I fa temps.

Hi ha filòlegs, dels que són més de literatura, dels que només van triar les assignatures de llengua que eren ben bé obligatòries, dels que poden suportar alguns barbarismes en situacions col·loquials, que també comencen a morir. Filòlegs no puristes, en definitiva, que també salten pel precipici perquè ja no hi ha marxa enrere.

Josep Lluís Núñez, al cel sigui, va ser un inventor de llenguatge estrany,  incorrecte i inintel·ligible fins a l’extrem. Còmic. Però tinc la impressió com si ara hi hagués molts Núñez a tot arreu, que parlen i escriuen en públic. O sento veus, o cada dia em semblen més freqüents els: tenir que, tindre que, hi ha que, hi ha que tindre cuidado! Per tot arreu. A tot hora i en tot lloc.  Tenir que! Tindre que! Hi ha que! Hi ha que tindre cuidado! El llegat de Núñez sembla immens. Els timpans exploten. Els cervells queden aixafats, les neurones mortes per sempre. Salten guspires com si un soldador treballés allà dins.

Tenint en compte que a les facultats cada cop hi ha menys estudiants de filologia i que molts mitjans de comunicació han fulminat els correctors de català, la pandèmia s’estén ràpid. I no hi veieu lamentacions apocalíptiques, (aquestes són una altra epidèmia) només una constatació.