Som tots cíborgs

Tots utilitzem el telèfon mòbil com si fos una pròtesi del nostre cos

Rambla de Catalunya amunt, Rambla de Catalunya avall, ahir vaig passar la jornada de Sant Jordi a Barcelona. Sempre que puc passo aquesta diada a Barcelona, m'agrada viure l'ambient de roses i llibres en aquesta ciutat! Passejant Rambla amunt, Rambla avall tot estava farcit de gent llegint. La gent llegeix contínuament, passejant pel carrer, però ailàs! No llegeixen llibres! Miris on miris, a dreta, a esquerra, al davant o al darrere, veus molta gent amb els ulls a la pantalla del seu 'smartphone', caminen i llegeixen, llegeixen i caminen. Llegeixen la pantalleta del mòbil, van amunt i avall sense treure els ulls d'aquest aparatet que ja s'ha convertit en una extensió electrònica del nostre cos.

L'irlandès Neil Harbisson va ser la primera persona del món reconeguda oficialment per un govern com a cíborg ("un cíborg és una persona a la qual li ha estat incorporat o implantat un aparell electrònic com una part més del seu organisme o com una extensió dels seus sentits"-Viquipèdia-). Harbisson té una mena d'antena implantada al cap que inicialment li permetia percebre els colors, donat que la seva visió està limitada al blanc i negre; tot i que ara li permet escoltar música o veure vídeos, entre altres coses.

El reconeixement de Harbisson com a cíborg data del 2004. Però, en el món en què vivim avui, on l'electrònica mana i ens guia, aquell any ja és la prehistòria. Avui tots som cíborgs, tots utilitzem el telèfon mòbil com si fos una pròtesi del nostre cos, una extensió d'aquest. Recordo que fa uns vint o trenta anys la secretària del meu esquí club se sabia de memòria els telèfons de tots els socis del club. Avui ja ningú memoritza telèfons. Bé, sí que els memoritzem però no els memoritzem al cervell, els memoritzem en una altra part del cos, en una part no biològica sinó electrònica, com si fos una pròtesi que tenim incorporada al nostre cos. Jo tinc en memòria més de tres mil números de telèfon, els puc recordar en qualsevol moment, però no utilitzo el meu cervell per recordar-los, ho faig amb una pròtesi del meu cos anomenada mòbil. També recordo moments, imatges, converses amb tots els detalls.

Sí, sí, jo també era un d'aquells humans que Rambla amunt, Rambla avall, mirava cada quinze minuts (com a molt!) la pantalleta del meu mòbil, com si es tractés d'un acte reflex, com si fos una necessitat fisiològica o com respirar. De fet si a molts de nosaltres ens traguessin el mòbil ho viuríem com una veritable amputació. Ara molts em diran: "doncs jo podria viure perfectament sense el mòbil", sí, sí...collonades! Proveu-ho i veureu que el seguiu necessitant com si fos una part més del vostre cos. Ens agradi o no, som tots cíborgs.