La transició espanyola: ni reconciliació, ni modèlica

Una transició modèlica implica jutjar els crims del franquisme, prohibir les exaltacions feixistes i depurar les estructures que van sostenir la dictadura

Que a aquestes alçades algú que se li suposa una certa capacitat intel·lectual encara digui i defensi que la transició espanyola va ser modèlica, només pot estar expressat des de l'obligació que té a l'exercici del seu càrrec. Sinó, no es pot entendre d'una altra manera que l'ambaixador espanyol a Andorra i expaer en cap, Àngel Ros, ens parli de la transició espanyola com "l’exercici de reconciliació nacional més important que s’ha fet a Europa". Ho hem pogut llegir en una de les respostes que fa a l'entrevista al digital Altaveu en la qual, a més, es declara lluitador antifranquista.

De quina modèlica transició espanyola ens parla Àngel Ros? De la que es va cimentar sobre l'oblit dels crims del franquisme i el manteniment de la repressió i els assassinats? La de la total impunitat dels responsables de la violència d'estat cap als ciutadans que reclamaven les llibertats fonamentals? La que va ascendir als veritables policies torturadors de la Brigada Político-social? La que va permetre la connivència entre la violència dels grups d'ultradreta i els cossos policials? Aquesta és la reconciliació nacional més important que s'ha fet a Europa? Li ho diu als milers de familiars republicans que no saben on són les restes dels seus parents, en quina fossa o en quina cuneta?

O potser ens parla d'aquella transició que va basar el canvi polític en el manteniment de les estructures franquistes? La que no va deixar decidir al poble quin model d'Estat volia, si una república o una monarquia, sota l'amenaça de sabres? La transició que va imposar el propi dictador Franco amb el famós "atado y bien atado" en la figura del rei Borbó? Aquell rei que mai va abjurar, ni ha abjurat el seu fill tampoc, dels principis del Movimiento als quals en el seu dia va prometre fidelitat? La transició que mai va fer una reparació de la justícia ni una depuració dels aparells de l'estat? La que va mantenir la impunitat dels franquistes, persistents encara avui, i va permetre que seguissin manant? La que va girar els ulls davant l'enriquiment corrupte de la família del dictador i dels seus adlàters sense demanar-lis el retorn de tot el que havien robat als seus conciutadans?

Una transició modèlica implica jutjar els crims del franquisme, prohibir les exaltacions feixistes i depurar les estructures que van sostenir la dictadura. I això no es va fer, perquè va regnar la impunitat d'uns i la por dels altres. La impunitat i la por que ha naturalitzat i ha blanquejat al llarg de 40 anys el feixisme a Espanya, i que ara aboca als seus ciutadans cap a una regressió accelerada dels seus drets i llibertats. Aquesta és l'herència de la transició i a la qual s'hi han acomodat polítics i partits que provenien de la lluita antifranquista que van ser incapaços de fer una ruptura democràtica amb la dictadura i que han acabat apalancant un règim d'oportunisme sòrdid.