Ja sé que són manies personals, d’home gran (per no dir vell), vaja, però em costa no somriure cada vegada que qualcú em ven un producte amb el ‘mono’ com a pretext i m’encolomen l’estalvi per bandera. Les monodosi, per exemple, empaqueten un producte barat en un embolcall que supera, amb escreix, el valor de la mercaderia. Si hem de fer cas al venedor, amb la nova presentació desapareixen les sobres, aquells culets que resten perduts pels armaris dins pots i ampolles que hom ha oblidat fa temps què eren i per a què serveixen. Potser, amb la presentació bonsai no tudam tant de producte, que era el més barat de tot, però generam molt més residu, inútil i de més laboriós reciclatge. Tot un guany. Això, per no parlar de les monodosis de cafè i altres productes semblants que et converteixen en captiu d’un o pocs proveïdors en el moment de la història de més àmplia i variada oferta de mercat. Més residu i més captiu a canvi d’un indemostrable estalvi i d’un curiós concepte de la comoditat. Allà on el meu enteniment es col·lapsa, i ja no trob el benefici ni en la subjectiva percepció, és en les aixetes de monocomandament que han colonitzat el mercat fins a desplaçar als departaments museístics les d’aigua calenta o freda de tota la vida. Em costa entendre que en circumstàncies normals manipular una rodeta sigui complicat. A més, he comprovat que en la immensa majoria d’ocasions i a qualsevol època de l’any, sempre s’hi mescla un raig d’aigua escalfada, amb la inútil i conseqüent despesa energètica. Són manies, ja ho sé, però m’estranya que la modernitat suposi tudadissa, malgrat que sigui gairebé imperceptible en l’escala domèstica.
