És un instrument polític més que no un debat social. La utilització que fan les formacions de dreta i extrema dreta de la llengua, fins al punt de repetir contínuament que aquest és un conflicte que es promou des de l’esquerra, no deixa de créixer legislatura rere legislatura; sobretot quan s’acosta o, com ara, s’entra de ple en campanya electoral. És el que està passant quan s’acaba de donar el tret de sortida a la cursa cap a les urnes del 28 d’abril, i és el que passarà potser amb més força en començar els mítings per a les autonòmiques, insulars i municipals del 26 de maig. És significatiu i preocupant, i per això dedicam el dossier d’aquest setmanari a analitzar la instrumentalització política de la llengua, alhora que feim una anàlisi dels moviments, arguments i contraargumentacions que envolten el conflicte lingüístic.
Els atacs a la llengua catalana de les Balears no són nous. Hi ha una llarga història al darrere que també recordam i analitzam avui. I si deim que la llengua és una arma política i gairebé no és un problema per a la societat, és perquè el gonellisme i el secessionisme lingüístic són i sempre han estat residuals a les Balears, només seguits per petits col·lectius que no han obtingut mai gran adhesió. I sobretot perquè cada vegada que la ciutadania d’aquestes illes ha vist atacada la llengua pròpia des de l’acció política, hi ha mostrat rebuig massivament. És obligat recordar les mobilitzacions multitudinàries a les quatre illes contra el Tractament Integrat de Llengües (TIL) que imposava el Govern de José Ramón Bauzá. I ara, que els partits de dretes prometen que el castellà serà la llengua vehicular de l’escola a tot l’Estat o, segons la formació, que es promourà aquí la lliure elecció de llengua per part de les famílies, també cal recordar que aquesta opció ja es va donar la legislatura del mateix Bauzá, i més d’un 80% va triar el català com a llengua d’escolarització.
La gran majoria de la societat entén el català com el que és: una eina de cohesió social, un actiu que en cap cas va en detriment del castellà ni de cap altra llengua. En aquestes altures, els partits que promouen el conflicte lingüístic ja haurien d’haver entès que aquesta manera de fer política sempre els ha restat suport. En l’entrevista que publicam en aquest setmanari, el líder del PP, Biel Company, reconeix que aquestes polítiques els varen fer passar de 35 diputats a 20 en els darrers comicis. Com a societat, hem de dir prou als atacs a la llengua pròpia. Són ben pocs pobles al món que ho facin. No se’n treu cap benefici, ans al contrari.
