Quant val un científic?

Notícia referent al doctor Ramon Gomis: 'Trobat el gen que inicia les metàstasis òssies'. Apareix a la pàgina 36 d'un diari. Un altre titular, un altre dia: 'La Vall d'Hebron diagnostica el tumor cerebral sense obrir el crani'. A la pàgina 28, després d'una obertura de secció de dues pàgines dedicada al 'Xantatge a Internet'. Cap de les dues notícies apareix a la portada dels diaris en paper.

Fa setmanes que observo quin tractament donen els mitjans –que ofereixen allò que els lectors volen?– a les notícies referents a la recerca científica. I el tractament és escàs, pobre, simple, curt i senzill. I és un fet injust perquè els científics que fan recerca i descobreixen tractaments o fets rellevants per a la salut de la gent haurien de tenir una escultura cadascun en un passeig públic de cada gran ciutat. Potser el terror que ens fan les malalties de les quals parlen fa tirar enrere editors i lectors de diaris que se senten atrets per altres temes. El resultat: els científics que fan recerca són poc visibles o directament invisibles per al gran públic.

Una carrera dedicada a la recerca no és ni còmoda ni fàcil. Els científics són víctimes de la falta d'inversió pública, de la inseguretat laboral, de la inestabilitat. N'hi ha que aconsegueixen estabilitzar-se amb unes mínimes condicions dignes als 40 anys. I poden ser els millors.

La falta d'inversió pública és criticable i imperdonable però està acompanyada (causada?) per un poc reconeixement social. Potser és normal que una societat que no valora els seus científics com els savis que són, tingui uns governs que no inverteixen en ciència ni en recerca, ni en innovació.

Sabem molt bé quant val un futbolista, un per un amb noms i cognoms, i sabem molt bé quin valor simbòlic té: altíssim, són els ídols, els imitables. Però quin valor donaríem a un científic? Quants euros val? I simbòlicament? Quin lloc ocupa en el nostre rànquing d'admirats?

I volia estalviar-me parlar dels del 'Halloween' a l'estadi de Getafe, de les seves declaracions 'xulesques' (que molts no tolerarien en un jugador d'un equip rival) i aplaudides per tots (fins i tot pels comunicadors més brillants en altres temes), volia estalviar-me parlar de les seves actituds d'adolescents rics i malcriats. No m'agrada parlar d'uns homes tan brillants que quan tenen una crisi, es tanquen Port Aventura per fer una sessió col·lectiva d'atraccions i 'coaching'. (Això no vaig saber justificar-ho davant la pregunta d'un nen de vuit anys). Evidentment que tothom és necessari i que la diversió i l'oci formen part de la vida humana. Però potser existeix un desequilibri massa exagerat entre la sobrevaloració dels ídols de l'esport i la invisibilitat d'uns homes que fan un servei a la humanitat. Simplement és una qüestió de desproporció.