Una de vampirs

Fa un quart de segle –està aviat dit– que soc fan de l’adaptació cinematogràfica de ‘Dràcula’ dirigida per Francis Ford Coppola. És una de les meves pel·lícules preferides per veure pels volts de la Castanyada. Uns amants que travessen “oceans de temps” –i uns quants litres de sang pel mig– per retrobar-se a l’Anglaterra victoriana. Tot molt gòtic i sensual. La lluita eterna entre el bé i el mal. El bé que no és tan bo i el mal que, al cap i a la fi, no és tan dolent... I no continuo per no fer cap ‘spoiler’ si hi ha algun lector que encara no l’hagi vista.

Doncs bé, aquest mes ha fet vint-i-cinc anys que es va estrenar. No és que en portés el compte, però alguns articles que han aparegut aquí i allà m’ho han recordat. El que no em podia imaginar és que precisament un d’aquests articles em trasbalsaria fins al punt que ha trontollat la meva admiració per la pel·lícula. Resulta que, de carallots en el món del cinema, n’hi ha uns quants més a banda del darrerament famós Harvey Weinstein, i que tant el mateix Coppola com Gary Oldman, el vampir protagonista, van vexar una joveníssima Winona Ryder, se suposa que per ajudar-la a desplegar al màxim les seves dots interpretatives. De desagraïts l’infern n’és ple: és Winona Ryder, que aleshores omplia ella sola sales de cinema de tot el planeta, qui havia aconseguit que el projecte trobés el finançament necessari per tirar endavant. Vaja, que és ella qui els va donar feina i nova fama i, a canvi, va rebre insults i bromes de mal gust.

Tot plegat, a les portes de commemorar un any més el Dia internacional per a l’eliminació de la violència vers les dones, ens recorda que la violència no té país, estatus social o professió, que ens la trobem arreu i que cal combatre-la en totes les seves manifestacions. Gràcies, dones valentes, que heu trencat el silenci i, amb la vostra denúncia, contribuïu a dibuixar un futur d’esperança per a totes i tots. Bon i reivindicatiu 25 de novembre.