Fa vent, i cada cop bufa més!

Vent, molt vent, portem uns dies que no para de bufar. Algú s’ha deixat una finestra oberta i ens afecta a tots! Bufa i bufa. Però tot i bufar, la gent va a esquiar, anem a esquiar, conduïm, sortim al carrer, tot i que el vent ens afecta i no és la millor forma d’anar a la muntanya a esquiar, ni de sortir al carrer. Ho fem igual, ens adaptem. Bé, alguns ens adaptem i esquiem amb vent, mentre altres s’adapten i cerquen una activitat alternativa, però el vent no ens hauria de fer parar. Els humans som així, adaptatius, l’entorn és canviant i ens adaptem, ho fem a curt termini quan fa vent, i ho fem ens circumstàncies més a llarg termini.

Andorra s’ha anat adaptant a les circumstàncies, com ho fem ara amb el vent. Hem passat de pagesos i pastors, a contrabandistes, a país de comerciants, hem convertit el país en un centre financer, i hem estat capaços de fer el domini esquiable més gran del Pirineu. Però jo ja fa temps que noto com el vent bufa cada cop més fort i no veig massa gent amb la capacitat per tancar la porta o la finestra que genera el corrent d’aire. I és com si el vent cada cop fes més gran el forat de la finestra, que ningú tanca. Però ens hi acabem acostumant i vivim cara al vent com si no passés res. Però clar, si cada cop bufa i bufa més, i no para de bufar, se’ns acabarà emportant i si se’ns emporta acabarem desapareixent. En fi, sembla que estem tan acostumats que bufi el vent que som incapaços d’anar a la finestra i tancar-la, perquè estem tan acostumats que bufi que ni el notem, fins que se’ns emporti i ens faci desaparèixer i o ens porti a prendre pel sac, aleshores poca cosa podrem fer.

Darrerament visc bastant desconnectat del vent que bufa per Andorra, però en una ràfega de la ventolera que em va arribar diu que hi ha eleccions, no sé ben bé quan. Vista la ràfega em vaig informar, vaig mirar qui es presentava. Ostres, em vaig acollonir! Què Déu ens agafi confessats! Qui tancarà la finestra? El vent cada cop bufa més i aquí sembla que la voluntat és viure cara al vent fins que peti tot. Ai, ai, ai, ui, ui, ui. Val la pena votar quan dóna la sensació que ningú veu que bufa el vent i el vot blanc no consciencia ningú i no compta per a res? L’abstenció també és una opció política, i ben política, i me l’estic començant a plantejar.