Publicitat
Publicitat

El verí

Recordo totes les bicicletes que he tingut amb més precisió que no pas els cotxes i -ai- que els fugissers amors d’estiu

L’home està fet per anar en bicicleta. No ha estat dissenyat per circular a peu, que és una postura antinatural, fa que ens surti gepa, provoca mals d’esquena i el bíblic part amb dolor. En canvi, les dues rodes i els pedals encaixen admirablement en qualsevol configuració i anatomia, i proporcionen al personal un sistema fàcil i rodat d’anar pel món. Servidor ha anat sempre en bicicleta, després del penós procés d’aprenentatge de la locomoció bípeda. De primer amb aquelles de rodetes tan humiliants (i de les que els infants d’avui semblen haver-se’n deslliurat, per fi), i després amb les de veritat.

Recordo totes les bicicletes que he tingut amb més precisió que no pas els cotxes i -ai- que els fugissers amors d’estiu: les BH i Orbees heretades, una Raleigh amb marxes i la roda del davant més petita. La primera de muntanya, una Colnago de ferro colat. La segona, una Marin. La tercera: una Giant que em van robar en una badada, maleïts sien els lladres. Dues Cannondales, una de muntanya i una altra de carretera, negra com la nit, substituta d’una Olmo blava. Ai. Ahir vaig provar-ne una d’elèctrica. Què volen: hom ja té una edat i els anys s’enfilen a les cames i afecten a les pujades i a l’amor propi. Sucumbiré, sens dubte. És com un verí. Què millor que afrontar la ben merescuda maduresa amb un ajut invisible, silenciós i eficaç, que permeti allargassar la ficció d’estar encara en plena forma? 

PUBLICITAT
PUBLICITAT