Per qui vetlla el Govern?

És sabut que l’executiu sempre tirarà a la baixa si l’objectiu és defensar una legislatura que ben bé podria ser la que més trontolli des de la firma de la Constitució

Que els preus del lloguer és una de les grans problemàtiques dels països del ja antiquat terme primer món és de sobres conegut. A un 30% de la població d’Andorra els preocupa l’alt preu a què ha arribat l’habitatge. Des del Govern s’ha xifrat el preu del metre quadrat en 9,2 euros. A la vegada, però, els portals immobiliaris el situen als 12 euros per metre quadrat.

El problema no és, en cap cas, el ball de xifres. És sabut que l’executiu sempre tirarà a la baixa si l’objectiu és defensar una legislatura que ben bé podria ser la que més trontolli des de la firma de la Constitució. De fet, acceptar que el preu del lloguer és descaradament alt, és un primer pas i s’ha de reconèixer al Cèsar el que és del Cèsar. No amagar el cap sota l’ala i fer front a aquesta problemàtica és d’agrair. Ha arribat un punt on agraïm el que sempre hagués hagut de fer un govern. Però bé, això és un altre tema.

La gran equivocació és que al Govern només se li acudeix dir que per solucionar l’escalada de preus caldrien vora 2.000 habitatges. En un país ple de segones residències on la paleta de colors de les muntanyes que ens envolten està tacada per una quantitat insultant d’edificis, no es pot dir que calen més habitatges. Som un estat que acull la riquesa a cop de talonari. Adjudiquem drets i regalem facilitats mentre amaguem sota la catifa la pobresa. Anem ventant-nos de la bona salut d’Andorra però no som capaços de regular –i assegurar– un dels drets bàsics dels nostres ciutadans.

Sense habitatge no hi ha qualitat de vida. I sense qualitat de vida un país –i sobretot la seva gent– no és sa. En la darrera Enquesta de Pressupostos Familiars el grup de l’habitatge va ser la principal despesa de les famílies. La primera, per davant de l’alimentació o el transport. Estem parlant d’una necessitat bàsica. En lloc de mencionar que falten habitatges, l’executiu podria optar per anunciar regulacions que limitin els preus de lloguer abusius. També podia donar ajuts a les famílies que no poden fer-hi front o invertir més en habitatge social.

La previsió, en canvi, és una altra. Des de l’executiu es parla de l’estudi d’implantació de noves mesures correctores o del “compromís real i ferm del Govern per donar resposta a la problemàtica de l’habitatge”. Ara bé, mentre totes aquestes promeses semblen vagues i llunyanes, es preveu una demanda a mitjà termini d’uns 1.500 habitatges nous. És a dir, unes 3.500 o 3.500 persones més. Traduït és un 5% més de població. Això suposa un cost de diversos centenars de milions d’euros en construcció. D’on sortiran aquests diners? Qui ens assegura que no se seguirà la tònica dominant i els promotors se centraran en habitatges de luxe prohibitius per a la gran majoria de la població?

El ministre de Presidència, Economia i Empresa, Jordi Gallardo, s’escuda en què “la solució al problema de l’habitatge no és immediata, sinó que requereix un cert temps”. A qui pretén fer veure que protegeix el Govern? Si l’augment del preu del lloguer ens hagués caigut del cel d’un dia per l’altre, els acceptaria l’excusa. Aquesta problemàtica, però, fa temps que amenaça la majoria de països europeus. En aquest cas, Andorra no és l’excepció. En canvi, mentre altres estats hi fan front i apliquen mesures per regular el preu, nosaltres demanem més habitatge. Segurament de luxe. I en això sí que som únics.