AMB ÈMFASI

'La veu de la viola' de Salvador Vergés

El professor Sellabona ens parla de la importància d’anar passant de generació en generació les històries dels grans:

…“Havia nascut l’any 1812, havíem estat hores i hores junts i sense que mai no li hagués preguntat res de la seva infància…
...Ell havia parlat amb el seu avi nascut l’any 1741. T’ho imagines?...

El nostre protagonista, n'Aniol, guarda com un tresor la carta que va arribar amb la seva viola, escrita pel darrer músic que la va tocar: Paraules que vénen de molt lluny segons la perspectiva d’un nen, transcendència i devoció quan en la seva solitud es retroba amb cada mot.

Hi ha un moment en què na Núria diu a la seva mare que es pot viure amb algú que ha perdut la capacitat d’expressió amb la paraula; difícil és conviure amb uns pares que mai no han parlat entre ells, només quan hi havia algú davant per tal de mantenir les aparences…

Hi trobem reflexions de molt diversa índole: els secrets mai confessats amb els quals s’aprèn a conviure; saber estimar com una necessitat natural; la valentia d’en Cinto, que va ser capaç de contradir la voluntat de l’amo quan li va fer una proposta que ens pot semblar impensable, però que no ho era tant en aquell moment: El senyor podia moure fils i crear relacions de conveniència que generaven desgràcia i malviure per a molts innocents:

“...Sàpigues que no m’agrada que ningú em porti la contra, perquè jo sóc un home just i quan prenc una decisió és pel bé de tots” (pàg 95).

N’Aniol, sense ser “el fill”, va ser la persona a qui més va estimar en Cinto, un amor que va néixer de la convivència en silenci. Els pocs mots pronunciats varen ser molt importants a la vida de tots dos.

El paisatge, la llum, la neu, les muntanyes, els ocells: El risc continu amb els elements que mai no s’arriben a controlar, la natura sempre sorprenent, sempre estimada.

Hi trobem expressions que no podem deixar de tenir presents:

…“Malgrat que amb la Núria se’ls havia trencat el plat bonic…” (pàg 238).

Na Teresa i la seva filla són dues persones separades de sempre per un gran secret.

Sempre la música, el cant dels ocells, l’harmònica, la viola i un moment en què n’Aniol diu a la seva estimadíssima amiga Núria:

…“La música em deixa caminar d’esquena com si el passat fos el meu destí i el futur, el meu turment…” (pàg. 195).

En aquest llibre els guardons rebuts donen sentit a la paraula “premi”: Com hauria de ser sempre, els premis haurien de servir per donar a conèixer autors i obres importants. En aquest cas es fa justícia, tan difícil de trobar.

Un cop més, una recomanació sense reserves, un gran descobriment.

FITXA DEL LLIBRE

'La veu de la viola'
Salvador Vergés
300 pàg.
19,50 €