La vida a domicili o l’any que no es pot reemborsar

Ara que tornem a sentir l’alè de la gola del llop quan no s’havia ni eixugat la saliva de la primera mossegada, miro de sortir menys, de tocar poc, de remenar gens

Jo soc de fer vida al carrer. De passejar. D’anar a comprar. D’entrar a les botigues del barri. Tafanejar. Agafar les coses amb les mans. Si és un llibre, fullejar-lo, preguntar a la llibretera, i què en diu la gent? i què més ha fet aquesta autora? Confessar-li a cau d’orella, és que vull encertar que és un regal. Si és un sofà el que em cal, vull escarxofar-m’hi, palpar-lo, girar el vellut d’un costat a l’altre, com les onades d’un mar, comprovar si se m’hi emmotlla el cul, si hi cabrà la 'roomba' per sota quan cerqui volves de pols pel terra, que ho hi hagi costures que facin ensopegar el robot netejador i me’l trobi tot rebregat amb la bateria esgotada per no-re. Soc d’asseure’m en una terrassa al sol, encara que sigui gairebé a peu de carretera, i demanar un cafè amb llet sense lactosa mentre xerro amb aquesta o aquella i saludo amb els ulls al de més enllà i li insinuo que se’ns uneixi. Soc de pesar les taronges amb les mans, d’escollir l’alvocat més madur, el tall més tendre, el peix més congelat.

Ara que tornem a sentir l’alè de la gola del llop quan no s’havia ni eixugat la saliva de la primera mossegada, miro de sortir menys, de tocar poc, de remenar gens. A Amazon no m’hi veig però el consum a granel m’ha llençat a un precipici sense paracaigudes. M’he vist ennuegada per una exhausta gestió d’emails i trucades de mòbil, de recuperar paraules clau i de copiar codis d’autorització. Que la comanda del paper higiènic no la podran dur a les dotze, que serà a les tres; que la prestatgeria nova no la tenen en dipòsit i me l’hauran de reemborsar; que internet ha caigut perquè hi ha massa gent fent vida dins de casa, i que tots els nostres tècnics estan ocupats que, si de cas, premi tres per parlar amb una veu enllaunada mal entrenada i supèrbia que com a poc em farà sentir que vocalitzo poc i malament.

Sobre la cadira ergonòmica passa tot, la trista i allargada ombra de l’àgora dos punt zero. Passa la directora, les tasques pendents i les reunions de feina, passa el mercat i el te ensopit de mitja tarda, passen operaris i transportistes. Però on acabem trobant-nos, tothom, és a la cua de correus. Que la funda de coixí que feia goig a la pantalla no casa amb el color de la moqueta, que la samarreta l’he triat amb els ulls sense comptar amb els pastissos del primer confinament i resulta que em va massa estreta. I és allà, a la línia d’expiar els errors, on per fi respirem una mica d’aire, estem a peu dret una estona, amb el mòbil atrapat dins la butxaca, i tafanegem sobre el clatell de la del de davant el nou tint casolà que pretén cobrir els cabells blancs, soledat i plans sense complir.

Si me l’hagués pogut emprovar, l’any dos mil vint, no me l’hauria pas quedat. L’hauria deixat que es morís de fàstic a l’aparador.