La virtut de veure més enllà

Crec que a hores d’ara no hi ha ni un sol ciutadà andorrà que no s’adoni de la transcendència de l'històric moment que ens toca viure. Afrontem grans reptes internacionals com l’encaix en l’espai europeu, l’intercanvi automàtic d’informació i convenis per evitar la doble imposició en el context de l’OCDE, etc..... i també reptes nacionals com ara les grans reformes estructurals, les noves infraestructures estratègiques o el reforç del nostre sistema financer, entre d’altres. Tots són reptes que segur que els nostres governants tenen clars i afronten amb totes les eines a l’abast i amb la millor de les actituds.

Però què hi ha més enllà d’aquests tan necessaris objectius? Són conscients els nostres governants de com es viu al carrer tot plegat? Crec que no del tot. Això sí, els podem veure entestar-se en discussions tècniques, retòriques, buides de pragmatisme i plenes d’interès partidista, acusacions, retorçades sospites, cercant els tres peus al gat, però lluny, molt lluny de la resta de mortals que habitem entre aquestes valls.

I això que quan uns i altres anem pel món a explicar el poc o molt de bo que té Andorra, ens omplim la boca parlant de la virtut de la proximitat com l’eix vertebrador d’una relació administradors/administrats molt més eficaç i humana.

Ministres, consellers, alts càrrecs i altres personalitats de notable influència, en el seu esdevenir diari, en el seu trànsit habitual pels nostres carrers, tenen l’oportunitat de creuar-se amb nosaltres i intercanviar salutacions o mirades, protocol·làries, amistoses o simplement indiferents, però res més que això, sense anar més enllà, sense fer aquell petit esforç addicional per llegir ment i ànima d’aquell vianant, uns pocs segons que generen quilòmetres de distància entre aquells dos éssers humans i que allunyen aquella virtut formal de la real.

Ho sé, són temps complicats i grans les responsabilitats, però cadascun d’aquests vianants, alhora són treballadors, petits empresaris, comerciants, estudiants, aturats, mestresses de casa o jubilats, cadascun vivint els seus propis temps també complicats i assumint les seves petites però alhora viscudes com a grans responsabilitats individuals o col·lectives.

Si forcéssiu una mica la mirada, segur que identificaríeu sentiments que els mengen per dins i que els resulta cada cop més difícil dissimular. Incertesa, inquietud, pessimisme, incredulitat, decepció, derrotisme o escepticisme, són alguns dels efectes d’un virus que es propaga a tota velocitat entre la població i que cal combatre de forma contundent i definitiva. Necessitem trobar un antídot urgentment.

Però per trobar aquest antídot cal aprofundir en el coneixement de la problemàtica real del país i aprendre a combatre-la amb un esperit constructiu, amb optimisme, il·lusió, esperança, visió, planificació, estratègia i molta proximitat real.

Cada petit problema individual no és més que una petita part d’un univers de problemes que en conjunt mediatitzen i fins i tot neutralitzen l’esforç institucional per canviar les coses, obrir-se al món i construir un futur sòlid i estable.

Per això, per trobar solucions i combatre aquest virus maligne ens cal explorar i desenvolupar la virtut de veure més enllà. Més enllà d’aquell infructuós creuament de mirades, més enllà de simplement donar continuïtat a allò que l’experiència ha convertit en ineficaç. Més enllà d’un anar fent regressiu, impulsant canvis però sense dotar-los de la consistència necessària per generar èxit i prosperitat perdurables en el temps.

Senyors governants, en aquesta legislatura que tot just comença, ens cal desenvolupar de veritat la proximitat real, identificant i combatent els mals que sofrim cadascun dels ciutadans d’aquest país i de l’experiència que derivi d’aquest cos a cos, d’aquest bis a bis, trobar l’antídot adequat, aprenent a superar els esquemes tradicionals i plantejant una nova estratègia basada en la planificació a curt, mitjà i llarg termini dels models de país, de societat i d’economia.

Més enllà de programes electorals, rivalitats ideològiques, trencaclosques organitzatius i remodelacions ministerials, ens cal fomentar un esperit unànime que fomenti la voluntat real de desenvolupar aquesta gran virtut, la de veure més enllà, aquella que ens acostarà als problemes reals i ens ajudarà a resoldre’ls, aquella que ens permetrà reconstruir i reforçar una malmesa societat que clama a crits recuperar la il·lusió perduda.